Menys passades i més punteria: l'evolució del joc del Barça, en 9 gràfics
Les dades de les últimes sis temporades de Lliga desdibuixen un equip que és menys pausat però té més pegada
BarcelonaDe Tito Vilanova a Ernesto Valverde, el Barça ha repartit 107 passades menys per partit, però ha guanyat capacitat d'encert en el remat a porteria. Té menys pausa i més pegada. Són algunes de les conclusions que es poden treure de creuar les estadístiques de Lliga del Barça en les últimes sis temporades i que ajuden a explicar l'evolució futbolística que ha anat experimentant l'equip a mesura que ha anat acomiadant la seva columna vertebral. Els primers a anar-se'n van ser Carles Puyol i Víctor Valdés, i aviat els van seguir Xavi Hernández, Dani Alves i ara Andrés Iniesta, mentre també s'escapaven els possibles hereus del migcampisme, com Thiago Alcántara i Cesc Fàbregas, a més de peces complementàries de pes com Pedro Rodríguez. L'esforç de l'equip per conservar les essències segueix donant xifres altes de possessió i bona freqüència d'ocasions de gol, però si es posa la lupa en alguns detalls del joc s'aprecien tendències que han fet mutar lleugerament l'actuació de l'equip a cada partit.
Dades de possessió
Des de fa cinc anys, el Barça ha vist reduït en un 6% el seu domini de la possessió. Del 69% del temps en què l'equip blaugrana monopolitzava la pilota el curs 2012-13, amb Tito Vilanova, s'ha passat a una mitjana del 63%. Amb Luis Enrique, el primer any, es va arribar a un màxim del 70%, però la tendència des d'aquell 2014 –l'últim any de Xavi al Barça– ha anat a la baixa. I no només en aquest percentatge en relació amb el rival, sinó també en el total de passades efectuades per partit. La temporada 2012-13 se'n feien més de 746 per partit i enguany la xifra d'intentades ni tan sols arriba a 640.
Surt a més d'un centenar de passades menys per partit que deriven, al final de l’any, en una dada global més impactant. Enguany s’han intentat força menys passades de les completades fa cinc o sis temporades. I, pel camí, s’ha vist afectada la precisió de la passada, que ha baixat del 89% al 87%.
Direccionalitat del joc
Que el Barça és "cada cop més vertical" és una reflexió que s'ha anat desplegant pel Camp Nou. "El futbol evoluciona" és l'argument que esgrimeixen des de l'àrea tècnica, on fa anys que s'esforcen a dotar el manual de més i nous recursos per fer-lo "menys previsible". Aquesta necessitat de trobar "variables" al joc curt que va extasiar el barcelonisme durant l’era de Pep Guardiola el 2008, la va començar a transmetre el Tata Martino al 2014. Van ser dies de treure tot el suc d'unes declaracions de Gerard Piqué a 'La Gazzetta dello Sport', en què afirmava que amb Guardiola i Vilanova s'havia "exagerat tant la manera de jugar" que potser s'havia arribat a ser "esclaus de l’estil”.
Amb Tito Vilanova i en el primer Luis Enrique, el joc en llarg suposava només un 7,6% de les passades totals, però fa dues temporades va assolir un màxim del 9,5% del pes de la possessió de l'equip. Valverde ha iniciat un camí de retorn, però segueix gairebé un punt per sobre (8,4%) d'aquella mitjana del final de Guardiola i Tito.
Més llarg i menys a bandes
Més joc en llarg implica, inevitablement, més disputes aèries i aquí s'obre un bucle complicat de frenar. Més duels i més salts condiciona la selecció dels jugadors, condiciona el posicionament de l'equip, que en l'intent de preparar la segona jugada derivada del cop en llarg se separa i perd els esglaons de passada segura. Quan l'equip es distancia entre línies es perden els fils per mantenir la possessió, i qui posseeix la pilota té pocs més recursos que seguir alimentant el bucle: passada endavant. De fet, hi ha un lleuger creixement del percentatge de passades que van endavant o endarrere respecte a l'últim curs en què es recopila aquesta direccionalitat, amb Martino.
La derivada d'això és que l'equip, en el seu desig de poblar la zona central, ha perdut la capacitat de manifestar-se en amplitud amb garanties. La passada a fora, a la banda, no es dona tants cops ara com abans. Hi han influït els retocs que s'han hagut d'anar fent per suplir les baixes i per acomodar la versió madura de Messi.
És curiós, també, que tot i que es tingui la percepció que l'equip es precipita ara més que abans, reinicia més sovint la jugada amb passada enrere.
Duels aeris
És necessari aprofundir en la manera com l'equip ha adquirit una nova habilitat: la disputa aèria. Des de Tito Vilanova, i potenciat gràcies a Luis Enrique, el Barça ha decantat la balança a favor seu i ja domina més de la meitat dels salts que fa amb un adversari (47,95% a 54,23%). I és curiós perquè la xifra total de disputes aèries no és tan alta ara com al 2012, fins al punt que actualment hi ha 4,7 disputes aèries menys per partit.
Aquesta millora de les accions per dalt contrasta amb una pèrdua d'agressivitat defensiva generalitzada. L'equip fa ara 3,8 entrades menys per partit i, a més, ha vist rebaixat el seu grau d'encert en un 11%.
Centrades a l'àrea
Lligat al fet que l'equip actual dirigeix menys la possessió a les bandes que abans, s'aprecia que el Barça ara fa menys de la meitat de centrades per partit que en els anys de Tito, Tata i el primer Luis Enrique. Ara s'envien a l'àrea 6,2 centrades per partit, mentre que entre el 2012 i el 2014 se n'enviaven 14,4. Les baixes de Pedro, Alexis i Neymar, per exemple, justificarien aquesta realitat, a l'espera de veure com encaixa Dembélé en l'equació.
Remats a porteria
Els camins al gol han canviat. Silenciosament i amb petits detalls que, en molts partits, són imperceptibles, el Barça ha modificat la manera de moure l'adversari –també, òbviament, perquè l'adversari ha ajustat la manera com s'hi enfronta–. Però l'equip ha guanyat en eficiència rematadora: produeix menys que en l'era Neymar però ha elevat l'encert a porteria (5-6%). Amb tot, la mitjana segueix sent de 7 xuts entre els tres pals per partit.