Xavier Vives: “Ens cal menys totxo i més capital humà”
Professor d’economia i finances de l’IESE
Quin futur postcovid li espera a una economia com la de Barcelona, o Catalunya, amb forta dependència del turisme? Quin futur els espera a les ciutats, focus d’expansió del coronavirus per la densitat de població i l’ús intensiu del transport públic? El professor Xavier Vives Torrents (Barcelona, 1955) acaba de coordinar un estudi que recull les respostes de 27 destacats economistes catalans a preguntes com ara quin sectors consideren que quedaran més afectats, quins tindran un impacte temporal i quins poden sortir de la crisi reforçats. El treball és un mosaic que va del turisme a les escoles bressol, passant per l’obra pública, els preus dels lloguers o la contaminació. Vives arriba a l’ARA després de fer una comprovació empírica: els nous carrils de vianants als carrers de l’Eixample, arrabassats al cotxe, no són gens agradables per respirar-hi i s’hi generen embussos.
Com serà la recuperació econòmica?
Serà dual. La gent que ha pogut seguir treballant o estudiant ho viu diferent dels que s’han hagut de quedar a casa amb un ERTO o han perdut la feina. I el que no sabem és si serà una recuperació en forma de V, si serà una U (que voldria dir que ens quedaríem a baix més temps) o en forma de L (que vol dir que ens quedem molt temps a baix). O la W, la més perillosa perquè vol dir pujada ràpida, rebrot sanitari i baixada ràpida. L’any 1918 el brot dolent va ser el segon.
Després d’aquest estudi que ha fet, de quin mal hem de morir?
No hem de morir. El to de tothom és bastant constructiu, i si fem les coses bé ens en sortirem: que la gent que es quedi sense feina pugui seguir cobrant i vivint, amb ERTOs i diferents ajudes. Aquesta és la primera fase. I la segona fase és ajudar les empreses que siguin viables a tirar endavant. Serà un període d’un any, més o menys. Tothom distingeix entre els efectes que poden ser transitoris i els més permanents, però aquí el més permanent és que hi ha una gran incertesa sobre rebrots. En el que també tots els autors estan d’acord és que la pandèmia serà un gran accelerador de tendències prèvies, com ara la digitalització. Hem descobert una cosa fonamental, i és que el teletreball funciona. I això què vol dir? Que reduirem desplaçaments.
A l’informe diuen que part del petit comerç tancarà.
La majoria dels consultats pensen que un gran percentatge ho tindrà difícil. Entre altres coses perquè hi havia comerços que vivien del turisme massiu, i ja veurem quan torna.
Diuen que un punt fort de Barcelona és el teixit d’empreses de tecnologia.
L’ecosistema digital i de biotecnologia encara és incipient, però és rellevant. Tothom està d’acord que s’ha de potenciar. Hi ha el vector turisme-oci, el més fort. En innovació estàvem força malament, però s’ha fet un esforç i hem millorat molt. Ens cal menys totxo i més capital humà.
El 14% del PIB de Barcelona era el turisme. Ara diuen que cal que evolucioni cap a un turisme de més qualitat. Com es fa?
Potenciant molt l’aspecte cultural. És la clau. Barcelona s’ha quedat una mica enrere perquè no hi ha hagut prou diners i finançament per als museus, la música o els espectacles. Ens hem quedat fora de tots els circuits de grans exposicions i això s’hauria de reforçar perquè sortís bé.
Hem llegit que el tèxtil valencià s’està reconvertint en clúster sanitari.
Això lliga amb un altre tema que surt molt en l’estudi, que és reequilibrar els pesos dels sectors. Cal reequilibrar i tirar cap a indústries netes i sostenibles. Hi haurà d’haver un reforç del sector sanitari per dues bandes: investigació i ampliació d’hospitals, com per exemple el trasllat del Clínic com a hospital de referència.
Parlen també de garantir alimentació, sanitat i energia bàsica pel retrocés de la globalització.
Això ja venia d’abans. És un bon exemple de com aquesta crisi sanitària ha accelerat una tendència prèvia, que era la marxa enrere en la globalització, en bona part per raons polítiques com l’ America first de Donald Trump, i també per un altre gran error de governança mundial: no compensar els perdedors de la globalització. Però és que ara hi ha cadenes de producció o consum que són en un extrem: quants grams de paracetamol es fan a Europa? Zero, i tot el dia estem amb el paracetamol. I als EUA es prenen molts medicaments per a la hipertensió, i els produeix la Xina. Tot això s’acabarà perquè els EUA voldran garantir-se no només les mascaretes sinó els medicaments bàsics, i qui diu medicaments diu energia. Hi haurà una relocalització molt forta i un trencament de les cadenes tant llargues de producció, que ara s’acostaran molt més.
Vostès afirmen que Barcelona ha tingut tendència a invertir en obres de dubtosa rendibilitat social i posen d’exemple trams de la L9, l’extensió del tramvia per la Diagonal o la forma de les Glòries, que no han estat acompanyats d’estudis rigorosos de cost/benefici social. I el mateix passa a Espanya amb l’AVE.
Espanya ha tingut aquesta tendència a la gran infraestructura perquè des del punt de vista polític quedava bé. I tothom en volia una. I llavors què passa? Que tenen la molt bona idea de la llei de la dependència però no tenen diners per pagar-la. La Sagrera és una obra necessària, però em pregunto com és que abans no es reforma l’estació de Sants, que és una vergonya, que fins i tot té aquella sortida de taxis impossible.
¿I creu que el covid-19 canviarà les prioritats inversores de la política?
Jo crec que hi haurà més pressió. A molts llocs del món la gent ha vist que els dirigents polítics no són competents en el que fan. I espero que hi hagi una mica més d’exigència en la competència de la gent que els envolta, si no és la dels polítics. En tota gran obra hi ha d’haver una anàlisi de cost/benefici social molt afinada, perquè són molts diners, i dels impostos dels contribuents. I a Espanya en general no hem afinat gaire.
També afirmen que cal una resposta àgil de l’administració a les necessitats econòmiques i socials.
És un crit d’alerta, perquè la reacció principal al covid-19 a Espanya ha sigut el BOE, pàgines i pàgines d’instruccions difícils d’entendre. A part que es contradeien al cap de tres dies. No pot ser que hi hagi gent que encara no hagi cobrat els ERTO o que els autònoms estiguin penjats des de fa dos mesos. Aquest afany reglamentista em sembla poc efectiu, sobretot en un país en què ja sabem que com més es reglamenta menys es compleix.
I suggereix peatge urbà a Barcelona.
Abans del covid-19 Barcelona ja era una de les ciutats més contaminades i més sorolloses on es pot viure, i he viscut en unes quantes ciutats. Aquesta tardor vaig ser dos mesos a Manhattan i l’aire és més net que a Barcelona. Vol dir que s’ha de fer alguna cosa, però què? Ara he vingut caminant aquí i he passat pel nou corredor de vianants del carrer Consell de Cent, però he hagut de desistir perquè, amb l’embús de cotxes que hi havia, el corredor és ple de gasos dels cotxes i no tenia sentit. És una mesura ben intencionada però que genera un embús espectacular, o sigui, contaminació. ¿I la gent deixarà el cotxe privat? El 75% del trànsit privat ha tornat. I només ha tornat el 30% de l’ús del transport públic perquè la gent encara en desconfia. I, sí, la gent agafarà més el patinet o la bici o caminarà més, però no deixarà el cotxe. Què fem? Un peatge pot ser útil. I anar cap al transport net i elèctric. ¿Tenim prou punts de recàrrega perquè la gent es vegi amb cor de comprar un cotxe elèctric? Ni de broma.
L’anunci de la marxa de Nissan, per a vostè, què vol dir?
A darrere d’això hi ha les batalletes entre Renault i Nissan, i ens ha perjudicat però ja feia temps que l’empresa no tenia la mateixa càrrega de treball. Es veia a venir, estava escrit. I no s’ha actuat perquè no hi ha hagut un pla industrial de país. Cal aprofitar el capital humà que hi ha a Nissan, aprofitar què saben fer els treballadors. Ara vindran diners postcovid de la UE. Doncs potser cal pensar en un projecte ben pensat i lligat amb l’entorn internacional.
Els lloguers aniran a la baixa?
De moment sí, però sí que si hi ha més teletreball i vius més lluny de la ciutat no passarà res si dos dies a la setmana has d’anar a Barcelona. Pot esponjar la ciutat. I els pisos turístics també provocaven pressió en els preus, en alguns barris sobretot.
Un punt que m’ha interessat molt és que han baixat al detall de demanar que s’ajudi les escoles bressol privades a no tancar.
L’educació és important en totes les etapes, però la que facis en escoles bressol públiques i privades és de les més importants. Molts estudis diuen que si has d’invertir en educació comencis com més aviat millor, dels 0 als 3 anys. Fes-ho pel desenvolupament social i intel·lectual de la canalla, però fes-ho per les famílies, per les mares sobretot, que són les que s’ho carreguen més. Si les escoles bressol funcionen, moltes més dones poden desenvolupar la seva activitat i enfocar una bona carrera professional.
Com serà el Mobile de l’any que ve?
Dependrà de si al desembre encara hi ha brots o no. No m’estranyaria que, com pot acabar passant a les escoles o la universitat, el MWC fos híbrid. Fins que la pandèmia no estigui controlada amb pal·liatius o amb la vacuna, aquests actes tan massius no es faran. I les vacunes tarden un any i mig, amb sort. L’escenari dependrà de si avancem ràpidament o no.
Quin inici de segle XXI, no?
Han passat tres coses que no hauria dit mai: dos avions s’encasten a les Torres Bessones, la crisi del 2007-2009 i aquesta pandèmia. El missatge és que hem d’estar preparats per a coses que no tenim al radar. I això és molt més difícil.
Vostè és professor des de fa dècades. L’altre dia una estudiant em deia que, per si no en teníem prou amb el canvi climàtic, ara la pandèmia. “Quin món que ens esteu deixant”. Ho nota en els seus estudiants?
Sí, sobretot els que estan acabant. Si estàs acabant la carrera i t’enganxa una crisi d’aquestes, et malmet tota la carrera professional. Al cap de deu anys d’entrar en un moment de dificultat estaràs pitjor que el que hi ha entrat fa dos anys. Això és estadístic. Tinc un fill que s’està plantejant fer un màster de dos anys perquè quan entri a l’economia la trobi més reactivada. Queda molt per fer, i tornar a posar al centre els principis morals de decisió és molt important.