Les onades de la pandèmia
La primera onada de la pandèmia ens va sorprendre gens preparats. Per contenir-la va caldre induir una mena de coma econòmic. Va funcionar i, optimistes, pensàvem que potser retornaríem ràpid a un nivell normalitzat d’activitat econòmica. La demanda s’animava, el comerç reobria, els teatres s’il·luminaven, els turistes es tornaven a deixar veure. Però l’arribada d’una segona onada que no esperàvem tan aviat ha estès el temor d’una crisi llarga. La il·lusió d’una recuperació en V s’ha esvaït i els economistes constaten, amb desànim, que per més ajut que rebem de la UE, i en la situació fiscal en què estem, no podem prolongar el coma.
Deixeu-me dibuixar un escenari que crec que és realista i que modera la gravetat de la perspectiva. Efectivament, la segona onada ens ha tornat a agafar per sorpresa, però també més preparats. No del tot, esclar, i hem hagut de recórrer de nou a mesures costoses per a l’economia. No tan dràstiques, de tota manera, com les de la primera onada. Extrapolant, la tercera onada i les que vagin venint podran ser encara més controlades, i això farà possible mantenir l’economia en ple funcionament i la vida social força normalitzada. Ara bé, això només ho aconseguirem si hi ha disciplina social i potència en el sistema sanitari.
La disciplina social recolza en tres pilars: la convicció personal, l’instint d’autoprotecció i les normes sancionadores. El primer es va estenent. El segon no és gaire potent: encara que el covid-19 escurcés la vida de tots els que el pateixen, els Déus, en el cas dels joves, s’ho cobrarien a terminis. El tercer és, doncs, necessari. Recordeu que l’ús del casc per part dels motoristes només es va universalitzar quan es va establir un règim sancionador.
En algun moment arribarà la vacuna. Serà un triomf de la ciència, però també generarà controvèrsies. Una serà sobre l’obligatorietat. La baixa letalitat del covid-19 farà que el pilar de l’instint d’autoprotecció tingui poca força: no hi haurà corredisses universals per vacunar-se. Una altra serà sobre el preu. Afortunadament, com que en tindrem més d’una, hi haurà competència i això garantirà un cost raonable. Crec també que el tema de la producció no serà crític. La fabricació podrà escalar amb rapidesa i la urgència de vacunar a tothom, i de cop, no hi serà.
La potència del sistema sanitari, i sociosanitari, és clau. Els hospitals, em diuen els experts, es focalitzaran en les operacions i tractaments intensius en tecnologia. Tot el sistema, començant per les seves terminals, els CAP, haurà d’estar digitalitzat en profunditat, amb màxima interoperabilitat i fent un ús massiu de dades i d’intel·ligència artificial, com, per exemple, ja s’ha fet al Clínic durant la pandèmia. També ens caldrà disposar d’un sistema sanitari escalable amb rapidesa per afrontar les crisis que es puguin anar produint. Ara bé, un advertiment: no hem d’aspirar a un sistema en què les dotacions de personal es dimensionin al nivell que correspon a les puntes crítiques. El personal permanent ha de ser el necessari per atendre el règim de la normalitat, i ha d’estar ben equipat i ben remunerat. Però no hi ha res de patològic en la contractació temporal per atendre les situacions extraordinàries. Per descomptat aquests treballadors temporals han d’estar també adequadament remunerats.
A l’hora d’enfortir el sistema de salut comptarem amb els fons de l’ajut europeu. Una part d’aquests fons seran per a “reconstrucció”, és a dir, cobriran les despeses sobrevingudes amb la crisi, i aquí la sanitat hi entra plenament. Un altre serà per a “resiliència”: la UE està disposada a finançar-nos una política macroeconòmica de despesa, però ens demana que ho fem en inversions que enforteixen l’economia a llarg termini. Vist des d’aquest moment i des del Sud, sobta, però, que la sanitat no sigui una prioritat explícita. Les prioritats europees són dues: “sostenibilitat” (el Green New Deal) i “digitalització”. És possible que des del Nord la sanitat no sigui percebuda com una mancança global europea. Se’n segueix que haurem de ser curosos a l’hora d’articular projectes d’inversió que reforcin la sanitat i entrin en els plans europeus. Es pot fer. Per exemple, com ja he comentat, una part significativa de la inversió necessària és en digitalització, dades i intel·ligència artificial. També caldrà ser imaginatius i poc dogmàtics. Així, com més hostils siguem a la col·laboració público- privada, més complicat serà participar amb força i agilitat en les iniciatives finançades des d’Europa.
