Més dubtes que respostes

Directora general de l'Institut Borja de Bioètica, URLNo és gens complicat: mentre escric aquestes línies tinc quatre pàgines obertes on he arribat amb una ràpida cerca a internet, amb un gran ventall de possibilitats obertes (si vull un nadó amb els meus òvuls, sense, amb esperma conegut o desconegut, els països disponibles, un llistat de garanties…). No tinc encara cap catàleg de dones disponibles, però tinc la sensació que tampoc costaria gaire aconseguir-lo. Ah!, ofereixen xerrades informatives en diferents ciutats properes.

Això sí, del primer que m’han avisat és que abans de procedir a qualsevol comanda obri una calculadora de pressupost i sigui conscient del preu.

Davant una realitat tan aclaparadora, la primera aproximació sembla ser que cal regular el fenomen i donar resposta a les persones que han accedit a aquest mercat amb tanta facilitat.

Però potser la reflexió que se’ns demana a tots plegats té relació amb no confondre allò que és amb allò que hauria de ser. És el que anomenem la fal·làcia naturalista : confondre el ser amb l’ haver de ser. És a dir, que la gestació subrogada sigui una realitat propera i accessible no vol dir que hagi de ser-ho. És clàssic, potser massa clàssic per als temps que corren, però en el pas d’allò que és a allò que hauria de ser rau la importància de poder aturar-se i pensar.

Ha estat una constant des de la meitat del segle XX que els avenços biomèdics i biotecnològics han produït grans interrogants ètics, i, de fet, gran part del desenvolupament de la disciplina anomenada bioètica ha anat a remolc dels problemes ocasionats per aquests avenços. En alguns àmbits, com el de la farmacologia, s’han pogut generar consensos i convenis per evitar danys. No ha estat així, en canvi, amb procediments i tècniques com el cas que ens ocupa: l’aplicació biotecnològica en la reproducció. Cal definir bé totes les implicacions per poder valorar-ne la regulació.

El primer dubte que es genera és: què és el que pot ser motiu de lloguer o de subrogació? Recordem que no se subroga tan sols un úter o un procés (embaràs), la gestació produeix canvis en la totalitat d’una dona. Recordo la llarga llista de les classes d’obstetrícia, amb tots els canvis corporals que implica, o en un altre registre, el famós llibre Què es pot esperar quan s’està esperant, on es relaten una pila de canvis que experimenta l’embarassada.

També cal tenir en compte que en aquest procés es produeix una elevada interacció entre el fetus i la mare. Com a exemples: es poden detectar gens fetals en sang materna temps després de la gestació o el fet que la configuració epigenètica del fetus canvia segons l’entorn uterí en què es desenvolupa. I un embaràs pot ser un risc per a la salut... ¿Pot ser objecte de comerç l’experiència de ser mare?

A part d’aquesta qüestió, se’n generen moltes altres de secundàries. A què es pot obligar o no durant la gestació? ¿A un estil de vida? ¿A un avortament selectiu en cas d’embaràs múltiple? ¿A una selecció de gènere? ¿Es pot garantir un nadó sa? ¿La mare pot revocar-lo?

I ja se’ns ha escapat la paraula mare i ens emboliquem amb la terminologia de qui seria en aquest cas la mare (la genètica, la gestant, la contractual que no encara legal) o el pare (el genètic, el contractual, la parella de la gestant...). Reflexions prèvies necessàries perquè a partir del moment en què ha aparegut el nadó, és tributari de drets que van molt més enllà de tots els implicats. No hi ha un dret a ser pare o mare, i sí que hi ha un dret de protecció als nadons. El criteri “el millor interès del nadó” parteix del principi que els nens no són propietat dels pares, sinó que són subjectes de protecció.

I en el nom d’aquest criteri del millor interès, per exemple, les parelles que volen adoptar un fill cal que passin processos llargs i feixucs per poder tenir una valoració positiva de la seva idoneïtat parental. ¿Caldria també davant una gestació subrogada garantir-ho?

Massa qüestions obertes -en queden moltes més- i massa poques respostes. Cal primer aturar-se i pensar.