Un mes i mig de VAR

BarcelonaDues especialitzacions de l'antropologia i la sociologia han catapultat aquestes dues ciències a la primera plana de l'actualitat en l'última dècada. L'antropologia digital estudia la influència de la tecnologia en els éssers humans, mentre que la sociologia digital estudia com canvien els comportaments socials per l'ús d'internet. El comportament sempre m'ha interessat, és determinant en màrqueting, ja que quan canviem els hàbits tot canvia. Fins i tot els costums més arrelats acaben desapareixent quan s'instauren noves maneres d'actuar. Gràcies al VAR, en el món del futbol s'ha girat força feina per a les dues disciplines. La tecnologia i l'internet ja havien afectat el món del futbol i l'esport en general. Tots podem recordar la "roja directa" i la pirateria dels partits de futbol, tot un fenomen; o el dia que equips i jugadors, de cop i volta, van obrir perfils a les xarxes socials. Però, fins ara, aquests fenòmens eren exògens al joc.

Amb el VAR hem tocat el moll de l'os, s'ha modificat l'epicentre del futbol, fent-lo mutar sobtadament en un molt breu període de temps. En aquest article no analitzaré el sistema en si mateix, el que fa o el que no fa, ni com funciona, ja ho han fet molts articles i prou bé. S'ha fet molta didàctica en poc temps. Em focalitzaré en els canvis que ha generat en tots els actors que intervenen en un partit: jugadors, àrbitres, entrenadors i públic. Han sigut necessàries ben poques jornades de futbol per percebre les primeres mutacions actitudinals en tots ells, i totes són molt interessants. Comportaments i actituds típics a la gespa i a la grada han començat a evolucionar cap a altres de nous. Per ara, tothom sembla que està aprenent unes noves regles d'actuació i com s'han de regir per no quedar en fora de joc metafòric. La tecnologia s'ha convertit en un decisor eficaç i implacable que gairebé ningú posa en dubte; és absolutament creïble i veraç. El VAR és l'ull de falcó del tenis en versió futbolística però ampliat en atribucions. Què està passant? Anem a analitzar tots els implicats.

Els aficionats

Les aficions a la grada han deixat d'esbroncar l'equip arbitral per assenyalar infraccions decisives a favor o en contra dels seus equips, saben que l'equip arbitral està més ben informat que ells. En el mateix moment en què l'àrbitre porta la mà a la seva orella o executa la forma d'un televisor a l'aire, l'estadi sobtadament se silencia, esperant el veredicte final. Molts espectadors, principalment els digitals natius, miren ràpidament al mòbil per veure què ha passat a les plataformes digitals o a les xarxes, ja que la informació es viralitza a velocitat de la tecnologia 5G, cosa que permet obtenir un dictamen previ, alguns cops més ràpid que la mateixa sala del VAR. La senyalització definitiva de l'àrbitre ja no genera cap debat, tothom té algú a prop que li ensenya la imatge que justifica la decisió. Els camps tenen silencis temporals, com les platees abans de l'entrega d'un premi. Els gols o els penals a favor se celebren amb menys eufòria i en un cert diferit. Els decibels a les grades en les cridòries posteriors a la intervenció del VAR han baixat considerablement.

Els jugadors

I els jugadors? Han deixat de sobreactuar de manera expansiva mitjançant queixes paranoiques per fores de joc, penals o gols dubtosos. Les persecucions a l'àrbitre o les anades i tornades als jutges de línia per increpar-los han desaparegut misteriosament, substituint-se per comportaments gairebé d'estàtues gregues mentre esperen que arribin les verificacions des de la sala de visionat instal·lada a Madrid (per descomptat). Els golejadors celebren els gols amb el que podríem dir "golus interruptus". Primer arriba una celebració discreta, mirant de reüll el jutge per saber si es revisarà la jugada o no. Un cop certificat, tornar-ho a fer ja no és el mateix, s'han perdut el tempo i la màgia. Les simulacions, tan típiques del futbol, trigaran més a desaparèixer, són un acte reflex, menys controlable a curt termini. Fa massa temps que el jugador de futbol utilitza aquesta estratègia de murri per enganyar l'àrbitre i treure'n un partit. En el curt termini seguirem veient jugadors tirant-se sense cap contacte o fent veure que han sigut copejats en un cos a cos. Per posar un exemple, Luis Suárez ha reduït de manera exponencial les seves actuacions teatrals; a Cristiano com que el tenim a Itàlia el segueixo molt menys, però intueixo que també han minvat la seva activitat interpretativa. Als protagonistes encara els costa no deixar indiscretament cops de colze o coces pels que són caçats instantàniament, Pau, Bernardo o Lenglet ho exemplifiquen... A Ramos, òbviament, és inviable canviar-lo a aquesta alçada de la seva carrera.

Els tècnics

Respecte als entrenadors, hi ha hagut de tot. A alguns els costa una mica més. Després d'una primera jornada en què el VAR va actuar en la seva contra, van expressar la seva disconformitat defensant que la innovació canviava la mística del futbol. Van quedar retratats als mitjans de comunicació, ridícul absolut. Ara a les rodes de premsa els 'misters' han de parlar de futbol, substitucions o sistemes de joc. S'han acabat les queixes de partits perduts per decisions equivocades que han fet canviar el signe del partit o d'una lliga. Sempre hi ha l'excepció que confirma la regla: a José Luis Mendilibar ni li agrada, ni l'entén, ni en vol saber res. Fins i tot troba que trenca el ritme competitiu. Els tertulians a les ràdios i les teles hauran d'afinar el seu discurs tècnic i futbolístic, s'han acabat els debats inacabables en cerca de la veritat absoluta sobre el misteri del penal inexistent o el fora de joc dubtós.

Els àrbitres

Per acabar, els àrbitres... La seva autoritat s'està deixant de posar en dubte i el protagonisme del col·legiat al terreny de joc es comparteix amb els de la Sala. A mitjà termini veurem si la tecnologia entra en altres situacions del joc, que actualment no hi influeix, per acabar-los d'ajudar a no cometre cap error clau. Els liniers viuen amb una mica menys de pressió al clatell, veuen esmenar els seus errors en qüestió de segons. Hem vist un fet inèdit a la tercera setmana: una roda de premsa de la cúpula col·legial! Àrbitres convocant els periodistes i sortint a explicar la seva feina, acceptant preguntes obertes i presumint de la seva gestió. Tot un canvi. Ara volen ser un gremi obert, quan feia dècades que estaven amagats a la cova. Creuen que ara seran vistos com a esportistes, em costa entendre el perquè d'aquest canvi.

Les estadístiques també comencen a explicar coses: menys targetes –principalment s'han reduït les que són motivades per protestes i simulacions–. L'índex més baix de grogues des del 1991. Ara el futbol sembla un esport molt més governable. Els culpables de les victòries o les derrotes, fins i tot del campionats, seran els protagonistes, no el trio de negre. S'han acabat les classificacions paral·leles en funció dels errors arbitrals. ¿S'ha acabat tota la polèmica al futbol? Ni de bon tros! Segueixen existint accions que, vista la interpretació de l'equip arbitral, incloent-hi els de la gespa i la sala televisiva, continuen tenint un punt de surrealisme que ens costa d'entendre als mortals que no vam néixer per arbitrar. Òbviament seguiran havent-hi misteris indesxifrables i interpretacions rocambolesques que ni la sociologia ni l'antropologia poden explicar: el VAR.