Més Parlament que no pas Escoltament
BARCELONANo havia vist la sala de plens des d'un dia remot del 1972, quan me la va obrir un bidell del Museu d'Art Modern amb l'uniforme ratat i els dits tacats de nicotina. Aleshores les butaques, les aranyes i les motllures acumulaven la pols de més de 30 anys de dictadura. Ha estat un salt en el temps, perquè per més que l'hàgim vista per televisió, ser-hi i veure com funciona és tota una altra cosa.
Qui signa se sentia més fora de lloc encara, amb la identificació de periodista penjada al coll, que el diputat Laporta, que seu en un raconet de l'última fila, com un alumne nou que no s'acaba d'integrar. No deu ser fàcil, perquè el món dels parlamentaris és particular. Com els fanàtics del futbol, que se'n van al camp amb la ràdio per seguir altres partits, ells s'instal·len a l'escó amb portàtils, tauletes i mòbils i no paren de parlar entre ells i de llegir documents i diaris digitals i parlar pel mòbil. Només un conseller del Govern fullejava un diari de paper.
Al ple les coses passen en diferents nivells. El primer nivell és el que veiem a la tele: els diputats fan intervencions i rèpliques. Des dels escons, potser algú se'ls escolta -això no ho puc saber-, però ningú no se'ls mira. El que fan, i aquest és el segon nivell, és desenvolupar una activitat molt més secreta, gairebé críptica. Veig que Montserrat Tura s'allunya de la mesa, s'enfila escales amunt i seu al costat d'Alfons López Tena per comentar-li alguna cosa. Abans de tornar al seu lloc encara fa una paradeta entre els escons de CiU. Veig que aquesta mena de moviments són freqüents. Sospito que de cadascun d'aquests petits moviments, ara m'assec aquí i ara allà, en depenen coses com la política de residus, les retallades als Bombers o les hores de consulta del CAP.
Si poden canviar de lloc és perquè més de la meitat dels escons estan buits. Encara hi ha un tercer nivell d'activitat, potser la més frenètica, que té lloc als despatxos i als corredors. Al bar no hi ha ningú, però quan hi ha una votació la sala s'omple. Ahir, per error, va sonar l'avís a votar i la sala es va omplir de cop en el moment en què prenia la paraula el portaveu d'Esquerra. Veient l'error, els diputats es van tornar a aixecar sense complexos. "Si volen, es poden quedar", els va dir l'honorable i graciós diputat. Però van tornar a sortir per continuar parlant de política i de l'Urdangarin. Els parlamentaris no paren de parlamentar.
Quan surto, caço una conversa al vol. Pel gos pigall que l'acompanya, reconec el diputat Josep Maria Llop. Hi passo pel costat quan algú li pregunta si ha vist no sé quin debat. Immediatament aclareix, mirant de ser simpàtic: "Vull dir si l'has sentit". Somric i surto a la claror primaveral del parc. Encara hi trobaria alguna taronja: fan una confitura excel·lent.
