La complicitat entre Messi i Ansu anima el Barça (2-1)

BarcelonaAnsu Fati juga amb la benedicció de Lionel Messi. I d’aquesta complicitat, teixida amb petits gestos i assistències de gol, se’n beneficia el Barça. I també un Quique Setién que sembla haver pres la decisió de tocar poques coses per poder arribar més lluny. El seu Barça en lloc d’allunyar-se del de Valverde s’hi ha acabat fusionant, subordinant la figura del tècnic a una plantilla que sempre juga amb un comodí amagat: Messi. Més que el tècnic càntabre, va ser l’argentí, com ha passat tants cops els últims anys, qui va escriure el guió d’un triomf vital contra el Llevant, un dels equips que més talls de digestió havia provocat les últimes temporades al barcelonisme. Un triomf poc lluït però vital per perseguir el Madrid.

Però a diferència d’altres dies, en lloc de dedicar-se a engreixar les seves estadístiques golejadores, Messi va preferir que el barcelonisme es fixés en la nineta dels seus ulls, Ansu Fati, que segueix cremant etapes. Just quan més ho necessitava, ara que la pressió del Camp Nou amenaçava amb esborrar-li la rialla, Ansu es va retrobar amb el gol gràcies al suport de Messi, que va passar-se tot el partit buscant-lo. Tots els monarques solen tenir els seus protegits, tothom ho sap. I més d’un jugador s’ha passat partits desmarcant-se sense rebre les assistències que Messi ofereix a Ansu.

Sense Luis Suárez ni Ousmane Dembélé, Fati necessitava tornar a sentir-se protagonista, conscient de la sort que té de ser l’escollit per poder seguir creixent a l’ombra de Messi, a diferència d’altres com Carles Pérez o Abel Ruiz, que ja han fet les maletes. I si Ansu necessitava ser abraçat pels seus companys i fotografiat pels fotògrafs, l’equip també necessitava un triomf per allunyar fantasmes d’un estadi amb poca gent a la graderia. Messi, doncs, matava dos pardals d’un tret cada cop que aconseguia trobar sol Ansu Fati a la banda esquerra, des d’on el jove mortificava l’atrevida defensa avançada de l’equip granota. Un benefici individual i un benefici col·lectiu en un partit en què Setién va seguir el camí iniciat contra el Leganés a la Copa, apostant per una tàctica similar a la que acostumava a fer servir Valverde, és a dir, amb Lenglet per davant d’Umtiti i Nelson Semedo de lateral dret per davant de Sergi Roberto.

I en alguns moments va semblar el Barça de la primera volta, aquell equip que guanyava sense patir però tampoc sense engrescar, gràcies a la qualitat dels seus jugadors i a les aturades puntuals de Ter Stegen, que va tenir força feina a la segona part, quan el Barça es va relaxar massa. La feina semblava feta ja a la primera part, perquè en dos minuts tota la feinada feta pel Llevant es va trencar en mil bocins quan Messi va assistir Ansu. El primer gol, una jugada que podria il·lustrar el manual de com atacar sense un davanter centre de referència. Messi va allunyar-se de l’àrea i va connectar amb un extrem trencat per la banda amb espais. El segon, en canvi, va ser un regal del porter Aitor Fernández, que va empassar-se un xut no gaire reeixit de Fati. Messi, però, va voler premiar l’atreviment del seu deixeble demanant als seus companys que gairebé no s’acostessin a celebrar amb ell el gol, conscient que li tocava sortir sol a les fotografies.

Semedo, renascut

El Barça, amb Rakitic en el lloc del lesionat Arturo Vidal al mig del camp, va mossegar per l’esquerra amb Ansu i per la dreta amb Semedo, que va quedar-se a centímetres de marcar un gol preciós. Els dos jugadors amb arrels africanes -un és de Cap Verd i l’altre de Guinea Bissau- van saber obrir el camp en un primer temps de control blaugrana que va donar pas a un intercanvi de cops després del descans amb què el Llevant va saber incomodar un Barça més solvent que brillant, tot i que el gol de Rochina va arribar massa tard per fer perillar el marcador. El resultat, de fet, va ser millor que l’actuació d’un projecte que no acaba de sortir d’una crisi d’identitat, dubtant entre si cal ser radical en l’aposta ofensiva o si és millor protegir-se darrere d’un joc menys fluid. Aquest segon camí va servir per derrotar el Llevant just abans de dos desplaçaments ben complicats. Primer a Bilbao a la Copa del Rei i després a l’estadi que va ser la casa de Setién, el del Betis. Un nou examen.