Una nit ballant al ritme de Leo Messi (3-0)
El Barça camina amb pas ferm i ja és als quarts de final després de derrotar el Chelsea
BarcelonaL’escenari era impossible de millorar. Una gran nit europea, un duel igualat i milions d’ulls pendents d’un menut argentí amb la capacitat de convertir-se en un gegant quan es vesteix de curt. El Barça va ballar al ritme de Messi i va aconseguir un triomf que col·loca els homes d’Ernesto Valverde entre els vuit millors equips d’Europa després de trencar el cor d’un Chelsea castigat per Messi ja des de la primera jugada (3-0). L’argentí va marejar el campió anglès i va elevar l’esperit del barcelonisme amb una posada en escena que permet, per uns dies, somiar en un títol europeu que fa tres anys que se li resisteix a aquest futbolista sempre afamat.
El Chelsea era un ogre malcarat, un monstre que espantava els nens blaugranes com si fossin al tren de la bruixa. Sempre que els dos equips topaven, la igualtat era màxima. I molts cops, qui jugava millor era qui acabava plorant. Però després de fer mal al Barça al partit d’anada, el Chelsea va entendre que el Camp Nou es convertiria en un malson quan Messi, en menys de dos minuts, va marcar el gol més matiner de la seva carrera. Tot just 129 segons per esmunyir-se entre els gegants anglesos i batre Courtois gairebé sense angle, fent-li passar la pilota per sota les cames. Una sotana per burlar el Chelsea, una nova malifeta d’un home amb la capacitat de trobar solucions a qualsevol repte.
Als dos minuts, doncs, començava un nou partit. Dos minuts en què el Chelsea no havia pogut demostrar que sortia a defensar, amb Giroud en punta per baixar pilotes i descarregar-les a Hazard i Willian. Dos minuts en què tampoc es va poder veure com gestionaria el Barça la valenta aposta de Valverde, que va poder fer jugar de sortida Iniesta, recuperat de la seva lesió, i també Ousmane Dembélé. Una aposta atrevida, que deixava el mig del camp blaugrana sense cuirassa i amb què es perdia equilibri però es guanyava en alegria. I Dembélé va aprovar amb nota. Disciplinat, va defensar per davant de Sergi Roberto quan tocava i va fer-se un fart de córrer quan hi havia metres. I és que el Chelsea va reaccionar al gol de Messi atacant, deixant uns espais a la seva esquena on Messi va trobar un escenari per ballar tal com li agrada. Quan els homes d’Antonio Conte, liderats per un Willian immens, feien suar de valent Umtiti i Piqué, Messi, murri, li va pispar la pilota al seu amic Cesc i va iniciar una cursa amb què, amb dos cops de cintura, va burlar dos defenses blues. I amb la cua de l’ull va intuir que arribava Dembélé, puntual a la seva cita amb la glòria. El francès va controlar la passada de Messi i la va enviar a l’escaire de la porteria de Courtois. En 20 minuts, Messi havia imposat la seva llei.
Els homes d’Antonio Conte, però, van saber caure amb dignitat. Els londinencs, especialment després del descans, van jugar-se tota la seva fortuna a una sola carta: atacar i mossegar en atac. Van reclamar un possible penal sobre Marcos Alonso i van obligar Dembélé a guanyar-se les abraçades dels seus companys cada cop que baixava a ajudar a Sergi Roberto. Si Messi hi posava la música, els seus companys s’unien en una pinya per aguantar les envestides d’un Chelsea que, sempre que Willian tocava la pilota, deixava clar que seguia ben viu. El brasiler, un futbolista plàstic, amb ritme al cos, intentava imposar el seu ritme alegre contra un Barça que buscava com podia Messi per evitar sentir-se sotmès. Valverde no va tenir cap altre remei que treure del camp un Iniesta que ja havia forçat prou després de recuperar-se de la lesió, i hi va posar Paulinho per picar pedra i donar força al mig del camp. I va encertar: Messi va sentir la crida de socors dels seus companys i en una nova rematada per sota les cames de Courtois va enllestir la feina als 63 minuts.
L’hora de les ovacions
Escac i mat al rei anglès. El Camp Nou es va entregar al seu equip i va ovacionar André Gomes quan va entrar per un Busquets tocat per una entrada de Moses, Dembélé quan va ser subtituït per Aleix Vidal, i Pedro, sempre estimat a Barcelona. El Chelsea va treure la bandera blanca i va caure als peus d’un Messi que va decidir, ell sol, el destí de l’eliminatòria. L’argentí va posar la música girant sobre si mateix, convertint un partit en una festa. I tot un estadi, feliç, va deixar-se anar seguint el seu ritme, mentre espera saber qui serà el pròxim rival europeu: Madrid, Sevilla, Juve, Roma, Manchester City, Liverpool i Bayern esperen al sorteig de divendres.