La 'messidependència' era això
Messi ja és, de fet, el president del Barça. De mica en mica i a mesura que el davanter argentí ha anat col·leccionant Pilotes d'Or, al club s'ha instal·lat el principi de subsidiarietat: el que pugui arreglar Messi, que no ho hagi de fer l'equip. El que vulgui Messi li estarà bé a l'entrenador. I, finalment, el president pensa què és el millor per al Barça en funció, també, de què és el millor per al crac. Tots saben que si Messi és feliç, tots som feliços.
Acabem d'assistir a l'episodi en què sembla, talment, que el substitut de Tito Vilanova s'ha triat per garantir la continuïtat del model, és a dir, futbol d'atac, rondos pacients i, sobretot, pilotes a Messi. Gerardo Martino no és només l'entrenador que ha fet campió el Newell's de la seva infantesa, sinó que era l'ídol del senyor Jorge Messi, un antic conegut de Sandro Rosell i un entrenador que, a Zubizarreta, li recomanen tant Bielsa com Valdano. Guardiola, l'entrenador més llest de la història del Barça, es va adonar al minut 1 que calia guanyar-se Messi perquè el seu projecte triomfés. Li va donar permís perquè anés a jugar els Jocs Olímpics, el va apartar de les males companyies de Ronaldinho i Deco, li va trobar un lloc idoni sobre el camp i li va anar esbrossant el camí de companys que li podien fer nosa per anar de cara a barraca com Eto'o, Ibrahimovic o, en menor mesura, Bojan. Messi va ser cada vegada més decisiu en les tres Lligues i en les dues Champions. La messidependència , al camp, era creixent. Guardiola, aleshores, fins i tot va explicitar que calia fer fitxatges perquè Messi fos feliç, i, amb aquest objectiu, es va fitxar Cesc i Alexis, que no han sortit com esperàvem. L'any següent, Vilanova fa el rècord de punts i de gols a la Lliga perquè sap tornar a motivar un Lionel que se supera quan semblava impossible. A Europa, però, en el tram definitiu, Messi es trenca muscularment i la competició se'n va en orris. Sense ell no hi ha qui faci un gol. I, amb el seu vistiplau, el Barça fitxa Neymar. El brasiler arriba amb la lliçó apresa i diu que ve per ajudar Messi i no a competir amb ell. De cop i volta, però, l'estiu es complica. Hisenda imputa el jugador i el seu pare (els reclamen molts milions d'euros), Cruyff diu que amb Neymar aquí és el moment de vendre Messi i, en l'interès per Thiago Silva, els qatarians del PSG amenacen de pagar la clàusula de rescissió de l'argentí i endur-se'l cap a París. Per primera vegada en vuit anys, tenim tres indicis que poden allunyar Messi del Barça. Maradona també va voler anar-se'n quan va tenir el primer problema amb Hisenda, i, ara mateix, no podem permetre que es repeteixi la història.
Quan Tito Vilanova renuncia a continuar al càrrec per culpa de la malaltia, Rosell i Zubi es posen d'acord de seguida que la primera opció és aquest argentí, desconegut pels culers, amb un sobrenom ridícul i que tenien aparcat, en standby per si hi havia una maleïda recaiguda. El club ho nega i ho negarà, però el mateix Martino admet la ingerència del pare de Messi en el fitxatge i, de fet, va ser un dels germans del Leo, en una piulada de dilluns a la nit, el primer a esbombar que l'acord ja estava tancat. La messidependència era això. Si Messi està content, al capdavall, tots ho estarem. Aquesta és la màxima que s'ha instal·lat al club i, de moment, sempre ha funcionat.
