Els mestres
PCR per un positiu a la classe. Tots els alumnes —segon d’ESO— han quedat de matí al pati de l’hospital. No hi ha classe, doncs. Acompanyo la filla en tren i quan ja hem baixat del vagó ens n’adonem que la motxilla (que deu contenir el Chromebook) s’ha quedat al seient! “Tranquil·la!”, crido. I precipitadament poso colzes i punys a l’escletxa de la porta automàtica, que es torna a obrir. “Ets heroica!”, em diu. I entrem de nou al vagó, però ja no som a temps de baixar. Haurem de fer el trajecte fins al final i canviar de tren. Això la família (que segurament no llegirà aquest article) no ho sabrà mai. Només vostès.
Al pati de l’hospital, nois i noies fan una fila, amb el tub d’assaig a la mà i el paper de les dades en l’altra. Són de la mateixa espècie, però no de la mateixa raça. Vull dir que hi ha pit bulls, gossos salsitxa, pastors alemanys, beagles... Hi ha un Milú i un Tresky i una Dama i una Xispa. Només comparteixen les sabates de Frankenstein. Tots són tímids, tots pateixen per la prova, tots estan contents de no anar a classe, tots riuen amb els mestres. El tutor fa broma amb una noia amb leggings negres, convenientment foradats, que diu que aquesta prova (era de saliva) li ha semblat pitjor que la del nas, perquè la saliva pròpia li fa “molt asco”.
Em miro el mestre amb una enveja total. Acabo de ser heroica, per tant, tot dinant, agrairé els aliments, perquè sé que aquesta nit segur que tindrem una emprenyada per qualsevol importantíssima fotesa. Aquests riures tranquils del mestre amb els alumnes, aquestes bromes dels dotze-tretze anys, encara innocents, ja mig adultes, em fan pensar en els mestres que un dia van fer broma amb mi, que era una broma que, per sort, mai vaig tenir amb els pares. Joan Ruiz Calonge, Quim Sabé, Don Ramon, la senyoreta Isabel Vila Codina, Manuel Fuentes, la Bassa, la Fullà (pobra, amb aquest cognom, quin malson). Contenta, em miro el mestre, i entenc que mai, mai, mai haig de voler ser ell. Jo, avui, ja he fet el dia.
