Sense els mestres, tururut viola
Conversa entre un pare i la tutora del seu fill de tercer de primària: “Crec que caldria vigilar una mica més la qualitat del català a l’escola, perquè veig que el meu fill ara utilitza l’incorrecte «Tenim que fer això» i no ho havia fet mai”. “Sí, té raó que tenim que fer-hi alguna cosa”. Al pare li costa reprimir les ganes de canviar el fill d’escola. De fet, ja té molts amics que en situacions semblants ho han fet. Se’n van a una concertada, esclar. A primària és gairebé impossible entrar en una pública. I sembla que a les concertades és més fàcil controlar aquest tema. O almenys tenen més bon màrqueting.
El rebombori al voltant del document Bargalló per la possible reducció d’hores en català o en castellà (segons qui l’interpreti) no ha servit per parlar d’un altre problema que té mala peça al teler: la qualitat del català a les aules; parlant clar, la qualitat del català dels docents. I sobretot dels de primària. Igual que la llengua dels mitjans de comunicació públics ha de tenir qualitat per llei, per què la Generalitat no dedica els mateixos recursos (o més) a millorar el català de les aules? Per què no tots els nens tenen l’oportunitat de mamar un català genuí a l’escola? D’això en depèn la llengua del futur i el futur de la llengua. Em direu: prou feina tenim a lluitar perquè el català sigui la llengua vehicular que ara també ens hem de preocupar que sigui genuí. Doncs sí.
Els sociolingüistes diuen que un dels reptes del nou model lingüístic escolar és aconseguir que els docents dominin les llengües que han d’utilitzar. Ells pensen sobretot en l’anglès. Però si a primària la llengua vehicular ha de ser el català, ¿no ens hauríem de preocupar abans que res de la qualitat del català? Doncs això no està passant.
Algunes AFA (ara es veu que n’hem de dir així de les AMPA) es queixen del català d’alguns mestres. Les direccions els responen que tot el claustre ha passat els cursos corresponents i ho té tot en regla. De fet, és així. En tota la seva carrera laboral, els mestres no tenen cap obligació de fer cap curs de reciclatge de català. Sembla que es considera suficient el que van aprendre al batxillerat. (Bé, en algunes universitats, els estudis de magisteri inclouen una assignatura de català.) Hi ha coses més importants, em direu. Sí, com sempre. La presència de la llengua en segon terme per no trencar la convivència. La qualitat de la llengua en segon terme per no semblar mestretites. ¿O és que no ho semblaria un pare que li digués a la mestra que es deixa els pronoms partitius?
Cada any el departament d’Ensenyament ofereix als docents cursos optatius de C2 (nivell superior de llengua), però és que no cal un gran nivell. Per exemple, n’hi hauria prou que periòdicament tècnics lingüístics ajudessin els mestres de manera personalitzada, igual que es fa (cada cop menys, amb la precarització de l’assessorament lingüístic als mitjans) amb els comunicadors. Els mestres també han de parlar davant de molta gent, no tanta alhora, però al llarg de tots els anys d’exercici potser més i tot. I són el model de tots ells!
Per què no es valora més el nivell de català oral a l’hora de passar unes oposicions de docent? Per què no s’apuja el llistó? Potser perquè també s’hauria d’apujar el sou, esclar. De fet, i aquesta és la mare dels ous, el que ens hauríem de preguntar és per què no es valora com cal la feina de mestre, que hauria de ser de les més prestigioses i, en canvi, acaba sent sempre l’ase dels cops.