Els metges joves i el futur de la sanitat catalana
BarcelonaEl diagnòstic fa temps que és clar, i el covid no ha fet sinó reforçar-lo. Al sistema nacional de sanitat de Catalunya li calen més recursos, millors equipaments, més professionals, més projecció de la recerca i una millor governança. El grup d'experts designat pel Govern ho acaba de posar sobre el paper i de concretar: es reclama injectar-hi 5.000 milions en cinc anys, a 1.000 milions per any. Per fer encara més evidents les mancances, la presentació de l'informe ha coincidit amb la vaga dels metges interns residents (MIR), un col·lectiu de més de 3.000 professionals joves que, en la pràctica, ocupen llocs de treball estructurals amb un sou mitjà lamentable: sense comptar les guàrdies nocturnes, se situa en 1.000 euros al mes. Són talent jove, sobradament format. Ho han donat tot durant la pandèmia. Però, amb raó, se senten maltractats. La seva realitat fa evident el que durant aquests mesos s'ha dit i repetit: que la sanitat catalana se sosté gràcies a la vocació i l'esforç del col·lectiu de professionals, tant d'infermeria com de metges, de totes les especialitats i en general de tot el personal sanitari. I tant dels centres directament de titularitat pública com dels concertats amb vocació de servei públic, el conjunt dels quals conforma un sistema d'accés universal. De fet, el 65% de la sanitat és concertada (en el cas dels hospitals, el 70%), cosa que l'usuari no nota perquè se l'atén indistintament. La sanitat del tot privada, la que no rep recursos públics, és molt minoritària.
La injecció d'inversió que reclamen els experts ha de reforçar aquest sistema publico-concertat, una singularitat dins el panorama estatal. Una singularitat fruit de l'oblit històric que pateix Catalunya per part de l'Estat i del dinamisme de la societat civil, i que arrossega un endèmic dèficit de finançament. Malgrat tot, el sistema manté un alt nivell d'atenció, àmpliament reconegut per la ciutadania, i compromès, a més, amb la recerca. Però la situació de sobreesforç humà i d'envelliment dels equipaments tecnològics està posant les institucions i els professionals contra les cordes. De manera que corre perill la qualitat que l'ha caracteritzat fins ara.
Com dèiem al principi, la pandèmia del covid ha anat acompanyada d'una espectacular reacció sanitària, però també ha posat el sistema al límit. L'excel·lent resposta, en alguns moments fins i tot heroica, dels sanitaris del país obliga més que mai l'administració a fer mans i mànigues per seguir les recomanacions dels experts ampliant plantilles, millorant les condicions laborals i modernitzant les instal·lacions i els aparells. Si ara, després de tot el que ha passat, i quan encara no està gens clar com evolucionarà la pandèmia, no som capaços d'enfortir el sistema de salut català, quan ho farem? L'accés a la sanitat, juntament amb l'educació i l'habitatge, són tres pilars de la igualtat d'oportunitats. Un sistema sanitari sòlid, efectiu i punter és una garantia de bona salut i de progrés col·lectiu.
