El mètode Macron

El mètode Macron
i Mark Leonard
05/06/2017
4 min

L’elecció d’Emmanuel Macron com a president de França dona a la Unió Europea una oportunitat de superar els conflictes interns que han accelerat la seva desintegració. En comptes d’una opció excloent entre les velles elits o els nous populistes, Macron va prometre convocar una base àmplia de suport polític sota la bandera de la reforma europea. Però, ¿quines són les seves possibilitats reals d’insuflar nova vida a un projecte que defalleix?

En la trobada de Macron amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, el nou president va oferir un pla per posar fi a la guerra freda entre el nord i el sud d’Europa, o el que és el mateix, la tensió entre els defensors de l’austeritat i els que estan a favor de polítiques de creixement. Així mateix, Macron ha tractat de reconciliar la idea d’una Europa de braços oberts amb la defensa d’una “Europa fortalesa”. Vol rebre més refugiats, alhora que exhorta la UE a crear una força de fronteres amb 5.000 soldats i a accelerar la repatriació de migrants il·legals.

Però molts líders europeus van rebre l’elecció de Macron amb alleujament perquè esperen que el nou president francès portarà nova vida al vell projecte europeu, més que un tall radical amb el passat. Per generar canvis autèntics, Macron haurà de transcendir els dos models polítics que han definit l’última dècada de governança de la UE, dos models que es contradiuen i alhora es reforcen mútuament: la tecnocràcia i el populisme.

L’explosió populista dels últims anys és una reacció natural a aquesta forma desconnectada de tecnocràcia. No és casual que líders com Marine Le Pen a França, Geert Wilders als Països Baixos, Viktor Orbán a Hongria i Nigel Farage al Regne Unit coincideixin a fer-se passar per tribuns del “poble”. Mitjançant referèndums -la seva eina política preferida- han aconseguit infligir dany al tractat constitucional europeu, a l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE, als acords de repatriació de refugiats i, amb el Brexit, a la composició mateixa de la UE.

Els populistes van respondre amb una oposició encara més intensa als intents dels tecnòcrates europeus de resoldre les crisis de l’euro i dels refugiats amb integració encoberta. I cada cop que, impulsant referèndums contra els tractats de la UE, obliguen els governs a refugiar-se en més tecnocràcia, el relat populista es reforça.

Les negociacions pel Brexit ja s’han convertit en un camp de batalla entre tecnòcrates i populistes en què cada bàndol lluita per obtenir un resultat que sostingui el seu propi relat. L’afirmació de la primera ministra britànica, Theresa May, que vol que el Brexit sigui “un èxit” encén alarmes a Brussel·les i altres capitals europees, perquè aquest resultat podria inspirar moviments populistes contraris a la UE en altres països.

Per evitar-ho, alguns integrants del govern alemany, temorosos de no poder accedir a altres demandes de Macron (en particular les referides a la reforma de l’eurozona), confien a poder col·laborar amb ell per treure atractiu al Brexit. Aquest també sembla l’objectiu al qual va apuntar recentment el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que va declarar: “El Brexit mostrarà l’atractiu que té formar part de la nostra Unió. Europa dona a la gent llibertat per viure, comprar, estimar i comerciar sense distinció de fronteres”.

És comprensible que els líders europeus vulguin aferrar-se al Brexit com a únic tema en què els estats membres de la UE poden posar-se d’acord. Però, per desgràcia, el debat pel Brexit tendeix a treure a la llum els pitjors instints de les elits de la UE, sobretot perquè les encoratja a lluitar per l’statu quo en comptes de per la reforma i la innovació.

Si la UE segueix abstreta amb qüestionaments que li planteja el Brexit, els pròxims cinc anys seran tan estèrils i improductius com els anteriors. La gran pregunta ara és si Europa pot agafar el salvavides que li ofereix Macron i mirar cap al futur a favor d’un nou projecte, en comptes de cap al passat i les seves dificultats.

És cert que molts observadors es burlen de Macron per negar-se a prendre partit en cap debat. I els autors satírics assenyalen el seu costum de començar gairebé totes les oracions amb “en même temps” (al mateix temps). Però en una UE que porta molt de temps paralitzada, els grans acords que proposa Macron poden ser una sortida valuosa, basada no en canvis institucionals, sinó en la recerca d’equilibris polítics.

Les polítiques de seguretat de Macron miren de compatibilitzar la duresa contra el terrorisme amb l’adopció d’un enfocament més humanitari en relació amb els refugiats. En matèria de política econòmica, va oferir reformes a canvi d’inversions. I amb la seva postura ferma davant Rússia, sumada al seu suport a l’acció a l’Àfrica i la Mediterrània, potser aconsegueix reunir els països del sud i de l’est de la UE al voltant d’una causa comuna en política exterior.

Si Macron compleix les seves promeses, no defensarà ni la tecnocràcia ni el populisme, sinó una autèntica tercera via. Tot i que es tracta d’una expressió indubtablement desgastada, potser Macron podrà infondre-li nou significat, si aconsegueix harmonitzar, en comptes d’acceptar, les falses eleccions del present. Per això haurà de transcendir les divisions geogràfiques de la UE i posicionar-se com algú capaç de conjugar europeisme i patriotisme, establishment i antiestablishment, aperturisme i proteccionisme, creixement i responsabilitat fiscal.

¿El mètode Macron pot proporcionar a la direcció de la UE una manera de tallar el cercle viciós de tecnocràcia i populisme, i posar fi a la paràlisi de l’última dècada? Per ara, l’única certesa és que (si se’ns permet fer servir una altra frase gastada) no hi ha altra alternativa.

Copyright Project Syndicate

stats