Toni Ulled Nadal: “De la meva mare en vaig aprendre que liderar és saber escoltar”

El novembre de l’any 1946, en plena postguerra, Antonio Nadal Rodó i María Fernanda Gañán, els avis materns del Toni, fundaven a Barcelona la revista Fotogramas, una publicació que ha esdevingut un referent per a molts amants del cinema i per a la gent del sector, i que s’ha mantingut viva setanta-un anys dirigida per tres generacions de la seva família. El Toni n’ha estat el director durant els últims onze anys, després d’agafar el relleu de la seva mare, Elisenda Nadal, que, alhora, va agafar el relleu dels seus pares. “En els seus inicis, la revista era una finestra que ajudava a evadir-se de la realitat que vivia l’Espanya franquista”. I durant dècades ha sigut la principal revista sobre cinema a Catalunya i a Espanya. Però, el juny passat, el grup editorial Hearst, actual propietari de la revista, anunciava el tancament de Fotogramas a Barcelona per reubicar-la a Madrid i unir-la a la resta de les seves publicacions. L’equip històric de la redacció de la mítica revista a Barcelona no va acceptar el trasllat, la majoria per motius familiars, i així s’ha posat un forçós punt final a 71 anys de Fotogramas com l’han coneguda, fins ara, els lectors.

El Toni té la mirada afligida de qui, sobtadament, ha de tancar un capítol de la seva vida però alhora procura encarar la situació amb optimisme: “El meu equip de redacció era el dream team cinematogràfic, l’ànima de la revista, l’última baula de més de setanta anys de trajectòria. El que més m’ha dolgut és que en l’últim número no publiquessin el que havien escrit en record d’aquests anys, ni tampoc la meva carta d’acomiadament com a director”. Va créixer sentint parlar els seus pares sobre pel·lícules, estrenes, actors, i d’ells n’hereta l’estima pel cinema, però sobretot pel periodisme cinematogràfic. De tots aquests anys al capdavant de la revista en destaca el gran aprenentatge que ha fet, tant del seu equip com de la seva mare: “D’ella en vaig aprendre que liderar és saber escoltar”.

Per a ell el cinema és “un mirall que ens parla de la realitat, però alhora ens permet l’evasió de tots els nostres problemes”. Confessa que no és gens mitòman, però li agrada molt el cinema d’Olivier Assayas i recorda especialment l’ocasió en què va entrevistar Stanley Donen: “Ha dirigit la meva pel·lícula preferida, Dos a la carretera. Passar dues hores amb ell va ser emocionant”.

Considera que el cinema català passa per un molt bon moment: “Hi ha una generació de directores catalanes, entre les quals hi trobem Mar Coll, Carla Simón, Neus Ballús, Alba Cros, Elena Trapé o Belén Funes, que estan fent un nou cinema molt connectat amb la societat, amb molta personalitat, autèntic i amb nous punts de vista molt interessants”.

Em recomana la pel·lícula A ghost story. Jo li desitjo sort en la seva nova etapa professional i vital, que, com en una pàgina en blanc, malgrat tot, presenta la possibilitat d’escriure-hi el millor guió.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.