La meva padrina i Sinatra refredats
Hi ha aquella història súper mega híper mítica que ara podeu llegir en català ( Sinatra està refredat i altres escrits, de Gay Talese, publicat per Navona). Frank Sinatra amb un bourbon i una cigarreta. Foscor, fum, soroll. Al bar de Beverly Hills. Ningú s’atreveix a dir-li res al paio més famós de la superfície terrestre. Sol, melangiós, malhumorat... Diguem-ho clar: està d’una mala llet agrosa de mil dimonis enforquillats. Quina mala hòstia reconsagrada, xiquets. Toca’l i quedes suprimit de la humanitat per sempre més. Normal. El cantant celestial, còsmic, extraterrestre, la Veu, s’ha quedat sense veu. S’ha quedat sense res. Frank Sinatra està refredat. Aquesta setmana la meva padrina Rosa està refredada, però ella no és Sinatra.
El sofà se la menja a mossades i se la va empassant. Empetitida. Tombada. Adormida. Però encara lluitant amb un ganivet de nervis per estar asseguda dreta. A la nit la bateria del cos arriba a mínims. Carrega amb energia de silenci mentre el refredat fa de somnífer. No la veureu emprenyada. Ni empipada. Ni res. No diu res. Però si teniu raigs X existencials veureu que per dins té una foguerada de neguit. Un incendi natural que no heu vist mai. Una xera genètica on sempre hi ha branquillons. ¿D’on surt aquest foc que no té brasa? I ara ella crema perquè no pot estar totes les hores que vol a l’hort.
Normalment treballa com deu persones. I refredada com cinc. La meitat de criatures de la nostra societat ja haurien demanat la baixa crònica per esgotament, depressió, combustió neuronal o qualsevol excusa políticament correcta que els permeti dimitir de la vida i del seu jo. La meitat de metges, psicòlegs, mestres sanadors i gurus de PVC li haurien dit que treballar no li va bé per al cos, l’ànima i la cosmovisió vegetal hegemònica de l’encefalograma pla del nou planeta de rucs que es creuen llestos. Ma padrina si no pot fer, no és. I es queda sense res. Com que no ha tingut, sempre té molt. Ella ve de l’aire i aquí hi és tot. Sentiu la seva veu?
“Quan lo pare no té pa / la canalla, la canalla / quan lo pare no té pa / la canalla fa jugar. / Quan lo pare no té vi / la canalla, la canalla / quan lo pare no té vi / la canalla fa dormir…”, cantussejava quan era petita, petarrella. És la BSO (banda sonora original) dels que no tenen res. La que li va ensenyar el seu pare, el besavi Pau. Ella és oral. Verbal. Està explicada a cel obert. Perquè ve d’un món antic, com un cabdell, com els cordills joguet de petita que lligaven aquella pàtria de pobles, persones, paisatges, sentiments. Ella és dels que només tenen això. Dels que només tenen un verb. Dels que només tenen la paraula. Enrogallada. Seca. Pelada. Enclotada. Sortida de l’epicentre de la terra. Del pou del mai més. Com una explosió. Com un volcà. Com un terratrèmol. Ella és un moviment sísmic. Tremola, perquè existeix. Ella, agafada a la barana de ferro: com una màquina del temps. Mirant enllà. Sense guaitar als costats. Mirant endavant sense mirar res més. Ella s’agarra a la barana de ferro i no la deixa. Malgrat cremi com un infern nuclear. Ho sentiu? No us deixeu mai de la barana de ferro de la vida.
Padrina? Passa ràpid tot, oi? I ella desperta: “Sí, sí, massa anys, massa anys. No puc dir res. Sempre passes lo teu”. Així? Què hem de fer? “Acceptar lo que vagi passant. Paciència, molta paciència. I molt poca llengua”, diu. Li torna un cordill de veu. I marxa, enfilant. Cap a l’hort de colors. La primavera, eterna, pica l’ullet. I enmig de tot, de l’Univers, com un cassigall intermitent, com un píxel calidoscòpic, mai diríeu que està refredada. I si ho està, o no ho està, no us ho dirà. Callarà. Perquè massa paraules contaminen, empastifen, emmetzinen. Poques paraules, curen, salven, ajuden a viure. Feliciteu-la, perquè dimarts ma padrina fa 99 anys. I Sinatra mai ho va poder dir, ni cantar, ni explicar.
