M’hauria agradat que la F1 m’animés el dia

Sovint n’hi ha que diuen que el futbol, i per extensió l’esport en general, és l’opi del poble, com una reinterpretació de la frase que el marxisme va difondre en relació a la religió. Hi ha dies que creus que necessitaràs, més que altres, una dosi extra d’aquesta droga. Perquè t’ajuda a espargir-te, a no pensar en segons què, a no posar-te de més mala llet de la que ja arrossegues normalment.

Però hi ha dies que no en tens ganes. Ni de veure curses, ni partits de futbol, ni res de res, perquè tens una sensació de fàstic tan generalitzada que no hi ha res prou lisèrgic que t’ajudi a escampar les boires que t’ofeguen.

Ahir va ser un d’aquests dies. Ja ho podeu suposar. Tot i així, vaig haver de veure la cursa de Malàisia, però ja no vaig tenir esma d’empassar-me el vergonyós partit de futbol de la tarda. Hi ha dies, certament, que estàs més sensible que altres. Com ahir. I això, malgrat tot, t’ajuda a veure les coses des d’una altra perspectiva.

El circuit de Sepang va acollir per última vegada un Gran Premi de F1. A diferència de les motos, els cotxes no han acabat d’arrelar mai en aquest circuit, una pista que, malgrat tot, ens ha regalat proves interessants. Com la d’ahir.

Aquest Gran Premi va néixer perquè els promotors confiaven en el suport de les companyies petrolieres locals. Però la crisi les va refredar, i Petronas ha vist que li sortia més a compte patrocinar Mercedes, l’equip dominador dels últims campionats, que abocar diners sense mesura per donar suport a una cursa a la qual, per política, encara donen nom. Ara aquesta història s’ha acabat, i no sembla clar si mai es tornarà a reprendre.

Mentrestant, la cursa d’ahir -com el dia- el que ens va deixar va ser, sobretot, una recuperació de confiança en les persones -els esportistes- més que en les institucions -els equips.

A la Fórmula 1 sempre s’ha dit que el cotxe ho és tot. I és així. Tret de jornades com la d’aquest diumenge. A Sepang, i al meu barri també (i també al vostre), ahir vam veure que es poden guanyar curses encara que no portem el millor cotxe. Ni que sigui per un dia. Max Verstappen i Daniel Ricciardo ho van deixar clar. I Sebastian Vettel ens va deixar la lliçó que tot és possible i que tot està per fer.

Sepang, i el carrer, ahir ens van ensenyar que sempre és millor creure en les persones que en les seves eines. Per esmolades que estiguin.