Mig segle de la donació faraònica que Picasso va fer a Barcelona

BarcelonaPer a Joan de Sagarra, la donació de més de 900 obres que Picasso va fer a Barcelona l’any 1970 va ser “la notícia de l’any”, mentre que Joan Miró deia que calia anar a “abraçar” l’artista malagueny per donar-li les gràcies. Joan Manuel Serrat va reclamar que tothom tingués “el nivell necessari per comprendre la seva obra” i va fer una crida a reflexionar per què els museus rebien tan poc públic. El conserge del Museu Picasso, Arturo Blázquez, demanava que canviessin el nom al carrer Montcada i li posessin el de Picasso, i el crític Albert Manent demanava que s’evités “qualsevol mena de folklorisme”. És molt probable que el desig de la directora de la galeria Syra, Montserrat Isern, de dedicar “una sardana” a Picasso no li agradés gens. Aquestes són només algunes reaccions de l’allau que va suscitar el gest de l’artista de deixar a la ciutat els treballs de joventut que tenia al pis familiar del passeig de Gràcia.

El confinament va impedir celebrar el 50è aniversari de la donació el 8 de maig i s’ha fet ara, coincidint amb l’obertura de Picasso. Els quaderns. “La donació és l’ànima del nostre museu”, diu el director, Emmanuel Guigon. “Picasso va ser sempre generós amb Barcelona”, afegeix, ja que la donació del 1970 va ser la tercera que feia a la ciutat, després de la del quadre L’arlequí el 1919 i de Retrat blau de Sabartés i les 58 teles de Les Menines el 1957 en homenatge a Sabartés.

La donació del 1970 de 921 obres, entre les quals hi ha pintures icòniques com Ciència i caritat, La primera comunió i Passeig de Colom, va provocar l’ampliació del Museu Picasso al Palau Baró de Castellet, al número 17 del carrer Montcada. Per commemorar-la, Emmanuel Guigon ha fet fer un vinil gegantí amb les fotografies notarials de totes les obres que es pot veure en una sala en què també hi ha documents de la donació. El museu organitzarà diverses activitats a l’entorn de la donació que es faran públiques al gener.

La resignació francesa

La generositat de Picasso va agafar per sorpresa els francesos, que van comparar la donació de les obres amb “l’obertura de la tomba de Tutankamon”, com va recordar ahir Guigon. N’hi va haver un, del France-soir, com recull un article de l’època, que no es va poder estar de llançar una invectiva i va dir que els francesos s’havien d’acontentar amb “haver reconegut Picasso els primers i haver-li aportat la glòria universal”. Els reporters que esperaven que algun dels nebots de l’artista hi estiguessin en contra van quedar decebuts: “Si el nostre oncle hagués mort sense fer testament, nosaltres hauríem entregat les seves obres a la ciutat”, va dir Pablo Vilató Ruiz. També va parlar sobre la donació l’home que la va formalitzar, el notari Raimon Noguera, que va recordar que Picasso tenia “molt viva” la seva etapa barcelonina malgrat tots els anys que havien passat.

En paral·lel a Joan Miró, un seguit d’artistes van celebrar la decisió de l’artista malagueny: per a Josep Maria Subirachs va ser “una gran lliçó d’amor cap a Barcelona”, mentre que Hernández Pijuan va recordar que Barcelona no havia tingut la mateixa generositat que Picasso durant els seus anys de joventut i va demanar que la donació fos una oportunitat perquè les institucions públiques prenguessin consciència de l’“art viu”. I la premsa també va recollir els testimonis de gent corrent: Asunción Martínez Grau, de 20 anys, que aleshores treballava de cambrera, coneixia Picasso com “un gran pintor que no vol tornar a Espanya", i deia que la seva generositat s’havia d’agrair “eternament”.