ANIVERSARI

Mig segle de l’assalt dels Monty Python a la comèdia televisiva

El seu programa d’esquetxos àcids i surrealistes va trencar convencions

Mig segle de l’assalt dels Monty Python  a la comèdia televisiva
i àlex Gutiérrez
06/10/2019
7 min

BarcelonaUn nàufrag arriba a una illa i s’arrossega penosament cap a la càmera. Quan finalment aconsegueix alçar-se, tan sols té temps de pronunciar la paraula “És...” abans que la sintonia l’interrompi abruptament i completi “...el circ volador de Monty Python!” Així començava -ahir va fer 50 anys- el primer episodi d’un programa que estava destinat a influir la comèdia televisiva de les següents dècades, mentre catapultava a l’Olimp de l’humor sis joves universitaris que tot just acabaven de decidir quin nom havien de posar al seu grup. La BBC va emetre 45 episodis de Monty Python’s Flying Circus entre el 1969 i el 1974, però van ser suficients perquè es desencadenés un culte a l’entorn dels autors d’aquell humor absurd (però punyent) que encara dura avui dia.

De fet, ahir se celebrava oficialment l’aniversari amb una trobada singular: es tractava de batre el rècord de la trobada de Gumbys més nombrosa, és a dir, els icònics personatges poc articulats que -mocador nuat al cap i botes de pescar- servien per criticar la tendència de la BBC d’entrevistar persones del carrer, sovint sense gaires coses interessants a dir. Un centenar de voluntariosos fans es van reunir a la sala londinenca que acollia l’acte. Tenint en compte com era d’específic el rècord a batre, i a falta d’un recompte oficial en el moment de tancar aquesta edició, es pot donar per fet que es va aconseguir la fita.

Humor universitari

John Cleese, Eric Idle, Terry Jones, Michael Palin, Terry Gilliam i Graham Chapman ja s’havien foguejat en el camp de la comèdia, però per separat. El programa de David Frost -el xòuman que es faria cèlebre anys més tard per les seves converses amb Nixon- havia acollit el talent d’alguns dels membres. Tot i que tenien procedències diverses -uns s’havien format a Cambridge i els altres a Oxford-, sí que coincidien en els referents que els inspiraven: Peter Cook, Alan Bennett, Jonathan Miller o Dudley Moore.

Els programes d’esquetxos de l’època ja eren prou trencadors i recollien l’esperit llibertari de finals dels seixanta. Però els Python creien que un dels seus problemes era que, sovint, derivaven en frustració perquè els guionistes volien un punchline o frase final que estigués a l’altura de la situació que s’havien empescat, i això rares vegades s’aconseguia. El desllorigador va ser senzill: alliberar-se de la necessitat d’acabar amb una frase potent que, a més de fer riure, tanqués el gag. Quan una escena els agradava, però no sabien com acabar-la, senzillament un personatge trencava la quarta paret i li deia al públic: “I ara, una cosa completament diferent”. O bé un dels actors admetia explícitament que el gag en qüestió era massa delirant per acabar-lo. Si un dels objectius del seu humor era dessacralitzar el rigor formal que se’ls suposa als britànics d’ordre, també dessacralitzarien les normes televisives de l’exquisida BBC. D’aquí que molts episodis comencessin directament amb un gag i la careta no arribés fins ben entrat el capítol, un recurs gens corrent aleshores.

El Flying Circus va assolir aquella feliç combinació de ser un producte local -que demolia la societat britànica de l’època- però també universal. La televisió alemanya, per exemple, els va encarregar un parell d’episodis especials. Eric Idle recorda com va ser treballar per a un altre país: “Els alemanys van venir-nos a buscar i ens van dir: «Mireu, no tenim sentit de l’humor propi, però entenem que vosaltres sí. Podem fer-lo servir?»” Els dos capítols del Fliegender Zirkus, tanmateix, van passar sense pena ni glòria.

Als Estats Units, en canvi, el xou va fer forat. Primer va aterrar en una televisió de Dallas, tot i que la fama no els arribaria fins que, el 1975, el canal ABC va emetre el programa per a tot el país. Això sí, com que ho va fer muntant els episodis de nou, el grup s’hi va acabar querellant al considerar que s’havien violat els seus drets com a creadors. Després d’una batalla legal, els Monty Python van guanyar el control total de reproducció de la seva obra, no només als Estats Units, sinó també al seu país natal. El Flying Circus es va poder veure també durant les primeres temporades de la MTV, quan amania les nits de diumenge. I va ser un dels inspiradors del Saturday night live, una institució americana de la comèdia.

El programa va tenir una vida relativament curta: quatre temporades. I, de fet, John Cleese ja s’havia desvinculat de la sèrie i no apareix en l’última tanda d’episodis. El còmic feia temps que estava desmotivat. A la tercera temporada només hi havia un parell de gags escrits per ell i la seva parella artística, Graham Chapman: sentien que ja no tenien res de fresc a oferir. La carpa del circ començava a desinflar-se i quedaria del tot recollida l’any 1974. Segons rememora Idle, va ser en un vol cap a Toronto que Cleese es va girar cap als seus companys i va anunciar que volia deixar-ho: “Per què? Costa de saber. Ell s’avorreix més fàcilment que la resta de nosaltres. És un home esquerp i no és fàcil ser amic seu. De fet, si és tan divertit és perquè mai ha intentat agradar als altres. Això li dona una llibertat tan fascinant com arrogant”.

Desmuntar el circ televisiu no va implicar trencar la troupe. Tan sols un any després d’emetre l’últim episodi, els Monty Python estrenaven al cinema Els cavallers de la taula quadrada, un film ambientat durant l’Edat Mitjana, rodat a Escòcia amb un pressupost modest de 229.000 dòlars, aportats en bona part, a més, per grups de rock com Pink Floyd, Jethro Tull i Led Zeppelin.

Seguiria La vida de Brian, una paròdia del Nou Testament. En realitat no tenien intenció de fer un nou film, però sempre que els demanaven quina seria la pròxima pel·lícula deien que es tractaria de Jesucrist: desig lasciu de glòria. El que va començar com a broma esdevindria realitat el 1979 i prendria la forma d’una de les comèdies més cèlebres de la història. També una de les més polèmiques, tot i que el grup va decidir que no farien burla ni de Jesús ni dels seus predicaments -perquè consideraven genuïnament que no era ridiculitzable- però sí de la credulitat de la gent i també de la hipocresia. Segons Terry Jones, era una sàtira sobre els que, en els 2.000 anys posteriors, “no es van poder posar d’acord en què volia dir Jesús quan parlava de pau i amor”.

L’últim capítol cinematogràfic va ser El sentit de la vida, un film per episodis que, si bé no va tenir l’èxit de crítica dels anteriors, sí que es va saldar amb alguns gags memorables, com el de l’home que rebenta -literalment- en un restaurant.

A partir d’aquí, el grup s’ha reformat en diverses ocasions, per fer actuacions puntuals. Eric Idle va escriure i compondre el musical Spamalot, que va tornar a posar en primer pla l’humor irreverent del grup. Jocs, obres de teatre, llibres amb els guions... el marxandatge dels Python ha compensat la manca de nou material d’aquests referents de l’humor.

John Cleese: el pallasso seriós

De caràcter esquerp, segons els seus companys pythonescos, va ser ell qui va decidir posar fi a la primera aventura televisiva de la troupe, perquè sentia que estaven perdent frescor. John Cleese, d’expressió severa, ha encarnat a la perfecció el patetisme de les figures autoritàries i pagades d’elles mateixes. L’actor i guionista, format a Cambridge, ha tingut una carrera prolífica al marge dels Python. Va coescriure i protagonitzar la comèdia Hotel Fawlty i, amb el seu company Michael Palin, va ser guionista i actor del film Un peix anomenat Wanda (i de la seva seqüela, Criatures ferotges ). Tot i estar a favor del Brexit, va citar el baix nivell del debat públic per justificar el seu trasllat a l’illa caribenya de Nevis.

Eric Idle: el músic

Mentre la resta de membres escrivien en parella o equip, Eric Idle perpetrava els seus exuberants absurds lingüístics en la intimitat. Això feia que sovint hagués d’esforçar-se el doble per vendre’ls, quan els posava en comú. Autèntic home del Renaixement de la comèdia, Idle ha escrit novel·les, assajos, toca la guitarra -un instrument que domina- al grup paròdic The Rutles i ha escrit les lletres i les cançons de musicals com Spamalot, basat en els Monty Python. Eren seus, de fet, la majoria de temes del combo còmic, comptant-hi el ja immortal himne a l’estoïcisme Always look on the bright side of life, que canta -mentre és crucificat- el protagonista de La vida de Brian.

Michael Palin: el viatger

Dins dels Monty Python, va formar parella creativa amb Terry Jones, a qui havia conegut a la Universitat d’Oxford. Ells dos escrivien els gags més visuals i conceptualment esbojarrats. Un cop el grup es va dissoldre, va seguir treballant amb Jones i també com a actor als films escrits per Cleese. Però és la seva condició de viatger el que li ha fet tenir una segona popularitat, des que l’any 1980 va filmar el seu primer documental, dedicat als grans recorreguts en tren. L’última aventura, l’any passat, el va dur a visitar Corea del Nord. Ha rebut nombrosos reconeixements i va ser president de la Royal Geographical Society (2009-2012). A més, és un activista per la millora del transport urbà sostenible.

Terry Jones: l'historiador

Historiador de formació, especialitzat en l’Edat Mitjana, Jones era l’arquitecte de l’estructura surrealista del programa dels Monty Python, gràcies a les relacions subtils que enllaçaven (o no) un gag amb l’altre. Va ser, a més, el director de les pel·lícules del grup (amb l’ajut de Terry Gilliam en el cas d’ Els cavallers de la taula quadrada ). Al marge de les seves activitats pythonesques, va escriure el primer guió de Laberint, el fantasiós film de Jim Henson. A la televisió, ha presentat documentals sobre l’era medieval. És, també, un prolífic autor de literatura infantil, a banda d’haver deixat la seva empremta en llibres de poesia, còmics i assajos històrics. Ha sigut un dels abanderats contra la Guerra de l’Iraq.

Terry Gilliam: l'artista

Es va afegir al grup primer només com a responsable de les animacions delirants que lligaven un segment del programa amb l’altre, però va acabar sent-ne un membre de ple dret. Nascut als Estats Units, va nacionalitzar-se britànic el 1968 i va renunciar al passaport americà el 2006. Gilliam ha excel·lit després com a director de cinema, on ha seguit explorant els plecs més fascinants del subconscient, en films com Brazil, El rei pescador, 12 monos i Por i fàstic a Las Vegas. La fantasia com a via d’escapament de l’autoritarisme és un tema recurrent a la seva obra, que ja es deixava veure en els seus collages per als Python, plens de lliures associacions i retalls d’obres pictòriques.

Graham Chapman: el seductor

Tot i que acostumava a encarnar figures autoritàries en els gags del grup, era al mateix temps el més pròxim a la figura d’un galant que van tenir els Python. El seu alcoholisme va fer que les relacions amb la tropa, però, no sempre fossin fàcils. Quan va abaixar la persiana el programa de televisió, va provar fortuna als Estats Units, on va produir la pel·lícula de pirates Yellowbeard. Obertament homosexual, va ser un defensor dels drets del col·lectiu. Va morir l’any 1989, víctima d’un càncer. En els successius retrobaments del grup, se l’ha homenatjat, ni que fos a la manera pythonesca, com quan Terry Gilliam va entrebancar-se amb les seves presumptes cendres i les va recollir amb una aspiradora.

stats