Miguel Milá: "Soc tan barceloní que quan passo per Francesc Macià començo a cantar 'L’emigrant'"

Un oncle seu li va encarregar la Pedrera a Gaudí. ¿Recorda quan l’edifici era propietat de la família?

Sí, jo devia tenir uns 15 anys i anava a veure la meva tia, perquè el meu oncle ja era mort, a demanar-li entrades per als toros, perquè la Monumental també la va fer el meu oncle. No hi tenia gaire afició perquè em feien angúnia, però després m’hi vaig acostumar i les corrides tenien la part artística, que era maca.

Entén que s’estiguin acabant?

Sí, però no ho hauria prohibit, hauria deixat que morissin tranquil·lament.

¿Té records de la República i de la Guerra Civil?

Pocs, perquè era molt petit. El meu pare era molt monàrquic, i el record que tinc de la República no concorda amb la percepció que en tinc ara, quan ho estudies una mica. Recordo moments, quan vam marxar d’aquí i el meu pare va estar a la presó, a Montjuïc. En va sortir gràcies a un canvi de presoners amb el Joan Casanelles, diputat d’Esquerra, que després va tenir molt d’interès a conèixer-nos. El meu pare ja era mort, i va venir a casa meva a sopar. Va ser molt interessant haver pogut intercanviar opinions i records. El meu pare era una persona de molt bona fe. Just després de guanyar Franco el van fer president de la Diputació de Barcelona, però va durar mesos. Va anar als Estats Units a aconseguir el cotó que necessitaven les fàbriques tèxtils, i com que no podien pagar perquè no tenien divises, va pactar amb els americans canviar-ho per confecció. Quan va tornar, li ho van tirar per terra. Va ser el primer desengany del meu pare. I el van fer fora. El meu pare va deixar de ser franquista. Bé, de fet no ho va ser mai. Ell era monàrquic, i com que Franco era contrari a la monarquia tal com el meu pare l’entenia, va deixar de ser partidari d’en Franco ràpidament.

Quina és la primera vegada que va sentir la paraula disseny?

Jo havia fet la primera versió d’una làmpara i un arquitecte amic meu que es diu Cases em va dir: “El que fas tu és disseny”. I també m’ho va dir el Rafael Marquina, que era molt amic meu, molt simpàtic, el de la setrillera, i vaig dir: “Sí?”

Perquè vostè què es pensava que feia?

Jo? Làmpares. Jo vaig estudiar arquitectura però vaig deixar-ho a segon de carrera, perquè m’avorria tremendament. No podia més d’examinar-me i de patir... Va ser el dia més feliç de la meva vida. Jo volia fer coses.

I això de treballar amb les mans, de què li venia?

Jo tenia un germà, en Leopoldo, que és el que va fer la Montesa Impala, que em va educar molt tècnicament. I vaig començar a fer objectes perquè ens feien falta per a l’interiorisme del despatx del meu germà Alfonso, que ell sí que era arquitecte. Ho fèiem per necessitat, començant de nou, amb funcionalitat extrema i inquietud estètica. I continuo treballant al meu taller de casa, a Esplugues. Em descansa molt fer manualitats. Al principi de ser dissenyador era més aviat crític amb l’artesania, i ara en sóc un defensor, perquè el disseny comença artesanalment i, a més a més, necessitem la llibertat d’anar rectificant els errors que van sortint. I això no ho pots fer quan has encarregat un motlle, perquè has d’amortitzar-ne el cost produint coses encara que no t’agradin gaire. Jo vaig néixer a la plaça de Sant Jaume i al costat hi havia un ferrer, amb un noi simpatiquíssim, que era l’entrenador dels atletes de l’Espanyol, de qui vaig aprendre un munt.

Per què creu que la seva làmpara s’ha convertit en un clàssic?

Quan penses en el que és clàssic penses en el Partenó, però jo repeteixo una frase del Guerra, el torero, que li van preguntar: “ Maestro, ¿qué es lo clásico? ” I va dir: “ Es aquello que no se puede hacer mejor ”. Clàssic és allò que ja ha arribat a ser perfecte.

Expliqui’m per què és perfecta. [Li acostem la làmpara al seient. Milá s’hi agafa mentre la comenta.]

Per mi, la més perfecta és la de fusta. Vam presentar-nos a un concurs de moble econòmic a Hogar Hotel. Es tractava de fer el moblament d’un habitatge sense passar de 50.000 pessetes. És una làmpara que m’estimo moltíssim perquè es pot separar la pantalla de l’electricitat i del peu. La pantalla s’aguanta amb una gometa, perquè vaig pensar que, si feia falta, a totes les cases hi ha una goma de pollastre, oi? Ara, quan em convida un amic que té un llum d’aquests, hi vaig amb un paquet de gometes i li dic: “Té”. I estan encantats.

Si em permet, és una mica pedestre que s’encengui i apagui amb un cordó.

Sí, però molt còmode, perquè no s’ha de mirar on poses la mà. Algunes persones són reticents a deixar el cordó vist per fora i el lliguen!

En una entrevista l’Oriol Bohigas va dir que l’arquitectura predica alguna cosa, que una casa és un manifest polític i social. El disseny també?

Sí, també.

I què predica aquesta làmpara?

Els costums. Ikea ha contribuït molt a canviar la cultura de la gent a l’hora de comprar. Encara que la qualitat no sempre és la que hauria de ser, tothom ha entès més fàcilment que el disseny és una cosa pràctica. S’ha apujat el nivell de cultura del disseny.

En què es fixa quan entra en una casa?

En tot! I quan vaig pel carrer vaig dient “Jo faria això o trauria allò”.

Digui’m un parell de coses que faria o desfaria.

Els cotxes em posen nerviós. Crec que no s’hauria de dir “Puja el cotxe”, sinó “Baixa el cotxe”. Això és culpa de la Fórmula 1. Quan tens anys, ficar-se en un cotxe d’aquests... Tinc un amic que té un Porsche que li serveix per batre el rècord entre semàfor i semàfor, perquè buuuum, i ja està, perquè no et deixen córrer.

Faria més alts, els cotxes? Com els monovolums, potser?

Sí, perquè si no pots córrer, per a què et serveix l’aerodinàmica? Prescindir de l’aerodinamisme donaria més lloc al cotxe per portar coses.

Els cotxes es fan vells de seguida, oi?

Sí. És que jo classifico els materials entre nobles i no nobles. La fusta, el bronze, l’acer inoxidable, la pell... Tot això són materials que el temps fins i tot ajuda a fer bonics, no? El cotxe, com l’electrodomèstic, és un producte que en el moment que el pagues ja comença a morir. En canvi, una cartera de pell, no ho sé, cada dia és més bonica, no?

Li allargo un iPhone. ¿Li provoca alguna emoció, això?

En tinc un exactament igual i em posa nerviosíssim.

Per què?

Perquè és un objecte que no el necessitava i ara no en puc prescindir. És terrible, això! I a més a més he de consultar als nets, a tothom, com entro o com surto d’aquesta situació. Però és fantàstic. El disseny és perfecte, fins i tot massa perfecte, perquè ho han dissimulat tot: no trobes el lloc per on s’encén i per on s’apaga.

Què és el confort?

És el benestar. Jo sempre defineixo un restaurant com un lloc on el més important no és el menjar, sinó el confort. I el confort són tres coses: el so, la llum i el servei. Si aquestes tres coses estan bé, anem bé. Un restaurant, de fet, és un lloc on tu vas a comunicar-te en una tertúlia, amb un amic, en una celebració, i si no pots sentir la persona amb la qual estàs parlant, i t’enlluerna un llum que hi ha al darrere (sobretot jo, que soc una mica sord) i no veig els llavis de la persona que tinc al davant perquè hi ha un llum que m’enlluerna, doncs és incòmode. Sobretot si hi ha un cambrer que interromp: “Els espaguetis, per a qui són?” És pesadíssim. Hi ha situacions incomodíssimes, t’expliquen tot el format d’aquell plat...

Li sobren les explicacions?

A mi, sí. Totalment. Si vull explicacions, ja en demanaré. A més a més, hi ha plats que te’ls han d’explicar perquè han fet una salsa que els ha costat molt de fer. Els cuiners es creen la necessitat de dissenyar un plat. Escolta, tu ets cuiner i no perquè dissenyis el plat serà més bo. Fa llàstima.

Però els plats han d’estar ben presentats, no?

Sí, però un plat de mongetes no cal que me’l presentin. Només veient-lo ja l’entens. M’enrotllo massa?

No, està bé. I Barcelona? És inconfortable?

No, Barcelona ha millorat moltíssim, tot i l’excés de turisme i les tonteries que s’hi han fet, però és una ciutat fantàstica, en soc un enamorat. Soc tan barceloní com el Capri, que deia “Quan passo la plaça Francesc Macià -ell deia Calvo Sotelo- començo a cantar L’emigrant ”. Era fantàstic, el Capri. A mi em passa una mica això.

Però no li sobren turistes?

Sí, per descomptat. A més, el turista s’estima la ciutat en tant que ell s’ho passa bé, però li importa molt poc deixar-ho tot fet una porqueria.

Ara ha format part d’una comissió d’experts per a l’estudi de les terrasses. No sabia que era expert en terrasses, Sr. Milá.

Jo tampoc. Em van fer president d’aquesta comissió i ho vaig acceptar perquè em va semblar que la iniciativa era molt bona. Ja ho veurem. La comissió va ser molt interessant, molt divertida, gent molt diversa i intel·ligent que van arribar a un consens, al final, magnífic.

I quin és el principal consell?

Que la normativa, que és complicadíssima, no sigui massa rígida, que no freni la creativitat que tenim. Hauríem de donar importància a la qualitat del disseny de les terrasses. No vull dir de luxe, sinó que siguin terrasses confortables, desmuntables fàcilment... Potser podríem fer uns premis o uns concursos... Jo defenso la terrassa i no en soc usuari, perquè ni fumo, ni m’agrada el soroll, ni m’agrada el fred, però les terrasses són com un punt de referència de la ciutat, són boniques... Tenim un clima meravellós, doncs gaudim-ne.

Ara farà 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. Quin record li han deixat?

Boníssim, va ser un canvi, aquella època! Hi havia la gent del Pasqual Maragall, que va posar l’Oriol Bohigas i gent molt intel·ligent, implicats a apujar el nivell de tot i que seran recordats per haver construït una nova Barcelona. I, a més, era una època en què estàvem tots d’acord. Hi havia una alegria i una eufòria, que va ser una època meravellosa. Sincerament.

¿I ho diu també per contrast amb l’època actual?

Sí, també. A tot el món estem fatal. A Amèrica és tremend.

Els daurats de Trump també són un manifest.

I tant. Ha canviat la Casa Blanca i hi ha posat la Casa Daurada.