Mil amics

Trobem càndids, ingenus i d'una altra època els contes clàssics que acabaven en casament, feliços i menjant perdius, però els continuem explicant a la canalla. Casa't amb qui et convé, encara que no t'agradi, deia el meu tiet. Però les parelles creuen en l'amor etern i els fa il·lusió la festa, seguint el ritual de fa segles: vestit llarg de núvia, immens banquet i desmesura de convidats. Fins i tot s'ha ampliat: regalets als convidats, barra lliure fins l'endemà, vídeo dels nuvis quan eren petits i discurs de l'amic de l'ànima.

Els pares ho promocionen perquè és la celebració del final de la criança amb èxit, no els caldrà vigilar més les Pasqües abans de Rams ni altres sorpreses. I això passa a tots nivells. L'única diferència entre la boda del meu veí i la del príncep Guillem i Kate Middleton és la magnitud de l'esdeveniment, ja se sap que els casaments reials estan farcits de compromisos. Més enllà de les consideracions ètiques i sostenibles, sorprèn que dels 1.900 convidats, 1.000 són amics de la parella. Als amics se'ls ha de cuidar, i si a mi ja em costa amb els 682 amics virtuals de Facebook, no puc comprendre com es gestionen 1.000 amics prou íntims per convidar a casament. Si una cosa no s'entén, el millor és agafar un llapis i fer quatre números. Sense distreure's gens ni mica, cada dia han de destinar 30 minuts per felicitar aniversaris; 6 hores fent cafès; 4 hores dinant i sopant, i 2 hores de copes. Si hi afegim caps de setmana, vacances, viatges, tenis, golf, caceres, anar al futbol, visitar-los quan estan malalts, escoltar-los quan ho necessiten i anar a bateig, comunió i enterraments, i restem els dies en què estan malalts o no estan d'humor, els surt una mitjana de 50 hores al dia.

És evident que no és compatible la tasca social amb el fet de treballar de príncep. Ara, no li envejo gens els mil casaments que l'esperen.