Mil i una maneres de morir

Per a bona part de la humanitat, la vida transcorre esquivant la mort. I no em refereixo a la malaltia, els desastres naturals, les calamitats o accidents a què tots estem exposats, sinó a col·lectius temporalment maleïts per una dictadura, una invasió, una determinada localització geogràfica que és objecte de desig de països veïns o una guerra, màxima expressió de l’exercici de supervivència. En un conflicte es pot morir de fam, enterrat viu per bombes i runa, travessat per bales o trossejat per munició, de fred i de malaltia, de pura desesperació, en mans del bàndol contrari, en la fugida a la recerca d’un refugi segur i pels atzars del destí més insospitat. Sobreviure arriba a ser una casualitat, un do o una tossuda excepció, però l’obstinació de les persones per aconseguir-ho i, especialment, per salvar els seus els porta a embarcar-se en les odissees més nefastes per preservar la vida.

Tot val per retardar la fatalitat. La bufetada arriba quan, després de desafiar les adversitats més punyents -traficants de persones que extorsionen les víctimes, moltes vegades violant dones i nenes a canvi del passatge cap a un lloc més segur; travessies incertes per deserts i mars, o l’abandonament més absolut-, els països en teoria desenvolupats, afortunades excepcions d’estabilitat política als quals se’ls omple la boca parlant de drets humans, els tanquen les portes ignorant les convencions internacionals de les quals són partícips i empenyent-los a noves i desconegudes formes de morir.

Els camps de refugiats són el més semblant a l’infern a la terra. Els seus habitants vaguen errants, perduts en la seva tragèdia, entre focus d’infeccions, burocràcies interminables i la humiliació de dependre de la compassió dels altres. A l’interior, agressions sexuals i intents de suïcidi són moneda corrent. De l’exterior reben racisme, incomprensió i odi. Són saturats focus d’insalubritat, por i frustració on l’absència de serveis bàsics i la violència gestada amb desesperació exposen els més vulnerables a una doble dosi de patiment i radicalitzen els seus habitants, farts de ser una barreja entre animals de fira i arma llancívola entre països.

Són llocs inquietantment similars als cinc continents, indiferentment de la riquesa del país que els aculli, perquè a ningú li importa la sort dels maleïts. El camp de Mória, a Lesbos, és des del 2015 un mirall en el qual no volem mirar-nos, perquè reflecteix les misèries i contradiccions d’una Europa decadent i sense principis que viu de les rendes del segle XX. En un lustre ha quadruplicat el seu nombre d’habitants perquè els pròspers estats europeus han estat incapaços d’assimilar tota la seva població, ara de 13.000 persones. Els 27 països de la UE no han trobat espai en els seus quatre milions de quilòmetres quadrats per a un col·lectiu que representa el 0,0029% de la població europea. Quan es va estendre la pandèmia, en lloc de desactivar aquesta bomba de rellotgeria, van tancar encara més els seus habitants a l’infern i van allunyar les ONG i la premsa confirmant que el covid-19 és una oportunitat única per arrasar amb drets adquirits en nom de la seguretat sanitària. L’aparició dels primers contagis, uns 35, condemnava tots els seus habitants a l’infern de forma indefinida. Els incendis que han devorat les instal·lacions forcen almenys que diversos països n’acullin diversos milers. L’enèsima tragèdia ha suposat la seva salvació temporal.

No crec que als refugiats els preocupés gaire emmalaltir per covid-19. Per a ells el virus som nosaltres, persones espantades dels seus congèneres més vulnerables, indiferents davant del seu dolor i capaços de permetre que es cremin vius o s’ofeguin a les nostres costes abans que veure’ns reflectits en la seva sort. La venjança anirà a càrrec de la història: nosaltres vam ser ells i tornarem a ser-ho, perquè cap país és immune als conflictes i l’odi està en auge a Europa. Si tenen una mica més de memòria històrica que nosaltres, quan ens arribi l’hora ens recordaran el nostre menyspreu.