El millor a la seva manera
Senzillament diferent. No perquè ho hagi volgut ser. Tampoc per postureig. Ell és així. Navarro, la Bomba per als seguidors i Juanqui per als amics, no admet segones lectures. És l’antiheroi per decisió pròpia. Escoltar parlar d’ell als seus companys d’equip o de selecció és la demostració de respecte més gran que ha aconseguit amb el seu comportament dins i fora de camp. És com és, té molt clar d’on ve i no se’n vol moure. Perquè en els seus orígens és on està còmode, amb els seus, a Sant Feliu de Llobregat. Ell, la seva dona, les seves filles i els seus amics de sempre són el seu món. Fer el que sap fer com ningú. Jugar, dutxar-se i tornar a casa. Així ha entès el bàsquet. Representa tot el contrari de cap on el món de l’esport condueix els esportistes actualment. Absència de xarxes socials, cap oportunitat al postureig d’Instagram, al show business o a les declaracions altisonants. Els titulars periodístics sempre han sortit d’actuacions majestàtiques a les pistes de bàsquet. Les seves característiques físiques eren bones per al bàsquet, però tampoc les millors per triomfar a l’elit. Segurament per això, de forma natural, va reinterpretar aspectes tècnics del bàsquet a la seva manera. Triples a un peu, entrades inacabades amb una safata invertida, posteriorment batejades com a bomba, o dríblings indescriptibles que trencaven cintures. Atípicament, va debutar al Barça amb disset anys amb la morfologia d’un nen. Va liderar i va guanyar, amb els júniors d’or, als Estats Units, en un Mundial inesborrable. Amb ell, Bodiroga i Jasikevicius vam guanyar la primera i anhelada Eurolliga. Al Japó va capitanejar l’equip en un Mundial absolut. La NBA el va temptar, va anar-hi, va demostrar que estava capacitat per triomfar, va veure que no encaixava en aquelles contrades i va tornar a casa. Estic segur que ni ell mateix és capaç d’enumerar els punts, títols o guardons individuals aconseguits ja que mai l’han obnubilat. Pensar que el seu currículum fa petit el de l’anterior mite blaugrana, Epi, ho explica tot. Serà un exemple en tot per formar els nens que s’inicien. El seu llegat és l’empremta d’un lideratge silenciós des de la naturalitat i la no estridència.
La Wikipedia, implacable, ja el qualifica d’exbasquetbolista. El final de la seva trajectòria també ha sigut atípic, lamentablement. No era la data idònia, ni per a ell ni per a Barcelona, un dia d’infausta memòria. Hauria d’haver pogut rebre l’aplaudiment en totes i cadascuna de les pistes en què ha jugat, sorprès i meravellat, en els últims vint anys. No per a ell, per al bàsquet. El Messi del bàsquet blaugrana hauria d’haver tingut un final de crac. Si ell ho hagués volgut, diferent, però a la seva altura. No en tornarem a tenir cap així. Glorifiquem-lo. Segur que no vols que t’ho diguem, però ho hem de fer: gràcies, Juanqui.
