Minipisos: petits i cars

Un pis de lloguer social al carrer Borrell
i Maria Sisternas Tusell
18/12/2020
4 min

Quan no tens estalvis, i tens una feina d’aquestes modernes, que t’has d’anar guanyant cada setmana; quan tens família al teu càrrec (pares fora del mercat laboral i fills en edat escolar); i no tens deutes, però tens els estalvis justos… Buscar pis és un infern. Et connectes als portals immobiliaris, i tens a l’abast tota mena de pisos adequats i terrasses assolellades. Però aquesta oferta no és per a tu: has de filtrar, perquè els preus dels pisos de lloguer que tenen mides adequades i molt de sol, són impagables. I si tens nom estranger, si estàs divorciat o jubilat o no encaixes dins del perfil de professional blanc amb contracte indefinit, o si no duus corbata o goses portar un hijab, llavors estàs perdut. Diversos estudis ho certifiquen; el mercat immobiliari exclou milers i milers de persones que no “hi encaixen”.

I llavors un dia, tafanejant per internet, trobaràs una habitació de 24 m² amb un llit doble, una cuina “oberta” (que en realitat és una paret equipada amb una pica), i un lavabo lluent, amb una dutxa nova per estrenar i mobiliari d’una gran cadena sueca. Visitaràs el lloc, t’adonaràs que és un edifici nou acabat d’estrenar al barri, i pensaràs que és molt petit, però que t’hi adaptaràs perquè t’hi estaràs calent. Fingiràs que aniràs al menjador i al terrat comunitari, però demanaràs el preu de l’habitació, i com que tindrà “cèdula d’habitabilitat”, te’n demanaran el mateix preu que un pis petit. Signaràs el contracte no perquè vulguis, sinó perquè la resta d’opcions no te les podràs permetre. El propietari haurà col·locat els minipisos al mercat residencial legal: t’haurà llogat un “allotjament”. El risc serà teu, llavors. Perquè viuràs en un espai minúscul, on no hi podràs convidar els amics (algunes baralles amb els teus cohousers duran aviat la propietat a regular l’ús dels espais compartits) i t’adonaràs que el que t’ofereix la teva ciutat és un minipís rematadament petit.

Sempre hi ha hagut minipisos, argumenten algunes veus. I és cert. Les postguerres i les bibliografies són plenes d’autors que han sobreviscut per l’enginy, malgrat l’espai. Que això passa encara? Que com que no tenim un parc d’habitatges decents, el mercat se les empesca per oferir tota mena d’”invents” als que viuen als marges? Esclar que passa, i millor això que no pas el carrer. Però no és cert que hi hagi demanda per a aquests minipisos: ningú no vol viure en habitacions que tenen la mida d’una cel·la, i fa dècades que els arquitectes comparteixen sabers perquè això no passi. El mateix Col·legi d’Arquitectes ha emès un comunicat lamentant no haver pogut participar en la seva redacció.

A mi em semblaria bé que, atesa l’emergència habitacional, s’autoritzés els hotels i les pensions a llogar les habitacions per un preu raonable. Però fins ara l’acord tàcit entre institucions i professionals consistia a permetre-ho reconeixent que no podien ser considerats habitatges i no tindrien mai cèdula d’habitabilitat. El sistema excloïa voluntàriament aquesta oferta del mercat residencial, perquè entenia que era infrahabitatge.

Ara s’ha impulsat un decret pel qual es dona via lliure a la iniciativa privada per construir edificis amb una nova tipologia: l’allotjament amb espais comuns complementaris, que el decret defineix obertament com aquell que “té una superfície de l'espai privatiu inferior a la fixada per a la resta de tipologies d'habitatge”. Poden construir-se en sòl destinat pel planejament urbanístic a usos d'habitatge.

Això equival a institucionalitzar la pobresa. Si hi ha demanda per a aquests minipisos és per la misèria. I per la usura dels qui creen l’oferta, aprofitant-se que cada vegada la classe mitjana és més pobra i viu més al dia. Amb el nou codi d’habitabilitat a Londres, l’habitatge mínim ha de fer 50 m², però és que fins i tot a la postguerra els habitatges dels polígons es feien de 70 m²: tenien diverses habitacions i també espais compartits que a ningú no se li havia acudit cobrar!

Ara, els que viuen en pisos grans i adequats, s’escandalitzen que una arquitecta que escriu s’oposi als signes dels temps. Perquè ells no hi viuran mai, en aquests allotjaments. Els prescriuen per als que no poden pagar-s’ho –col·lectius de gent gran o joves que s’han d’emancipar–, i es congratulen per l’avanç normatiu. I qui garanteix que algú que s’acaba de divorciar no s’endurà les criatures a una habitació d’aquestes? ¿O que una parella de vells hagi de llençar els seus mobles i llibres de tota la vida per encaixar-los en aquest nou espai? Això no és fer assequible l’habitatge; això és reduir els estàndards que havia costat tants anys promoure.

Seré bel·ligerant: la música dels espais compartits sona molt bé, però no a costa de l’espai habitable. El progrés és fer pisos més dignes i més grans, amb menys recursos. I una casa no és qualsevol cosa, les cases són sagrades a totes les cultures. Les ciutats han de ser hospitalàries i acollidores, i la feina de tots plegats és actuar per reduir els marges, en lloc de posar-los marcs jurídics i noms nous per legalitzar-los.

stats