BarcelonaEn la seva 26a edició, el Miniput -la mostra que ofereix una selecció dels programes més innovadors de la televisió pública internacional presentats al festival Input- no s’ha pogut fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, com cada tardor. Arran de la pandèmia, aquest any s’ha hagut d’oferir per streaming. L’Input, que cada edició es fa a una ciutat diferent del món, no s’ha pogut celebrar. Per això, els organitzadors del Miniput han decidit fer una selecció de programes presentats els darrers tres anys no vistos a Barcelona en edicions anteriors.
Celebrar una mostra d’onze hores en una sala immensa, plena de gent, a les fosques, projectant els programes en una gran pantalla, com es feia cada any, té el seu què. Tot adquireix molta força, molta màgia. Com quan vas al cine -se’n recorden?-. En canvi, veure-ho a casa és una altra cosa. Jo, que soc un assidu del Miniput, esperava que fos millor. Però no. Des de casa tot és més fred, menys intens, i es fa difícil mantenir l’atenció i no revisar el mòbil, no mirar per la finestra com plou, no aixecar-se a estirar les cames...
A més, en aquest Miniput m’ha fet la sensació que els organitzadors no s’han acabat d’adequar a la peculiaritat de l’streaming, han fet introduccions excessivament formals i han deixat pauses llarguíssimes entre alguns programes. I pel que fa a les presentacions, sovint molt convencionals. Pel que fa a les converses amb els creadors, un clàssic del Miniput, en gairebé tots els casos s’han limitat a gravar-les en un pla frontal. Una solució que m’ha semblat, per a una mostra de les seves característiques, antiquada, poc innovadora, gens arriscada. Llàstima.
Tot i això, els programes oferts valien molt la pena. I han estat força interessants una taula rodona amb directius de BTV, TV3 i TVE, sorprenentment dinàmica, i uns resums dels formats més innovadors dels últims anys, molt pedagògics -que es podrien passar als estudis de comunicació audiovisual- presentats per la Mercè Oliva i l’Ingrid Guardiola, un, i pel Miquel Garcia i el Manel Raya, l’altre.
Innovació obligada per la pandèmia
El confinament, que ha suposat una forta sotragada organitzativa i de producció per a les cadenes, els ha forçat a inventar de pressa i corrents nous formats televisius. El Miniput n’ha mostrat alguns. Des d’un programa belga, en directe, on un helicòpter recorria el país, durant tres hores, i gravava centenars de persones mostrant missatges d’ànim des de jardins, terrats i balcons, a Escenario 0, un programa de la HBO iniciativa de les actrius Irene Escolar i Bárbara Lennie on s’interpreten obres de teatre rodades amb recursos cinematogràfics.
Des d’una sèrie, Criminal (Netflix), gravada a Madrid en una sala d’interrogatoris policials, amb guions, actors i directors alemanys, espanyols, francesos i britànics, per a públics d’aquests països, fins a programes en directe on el lloc del públic l’ocupen desenes de televisors on apareixen els espectadors, connectats des de casa. Alguns d’aquests formats continuaran funcionant més enllà de la pandèmia. D’altres, com el del Miniput d’aquest any, potser millor que no.
Els programes més destacats d'aquesta edició
'Radio Face'
(Irlanda del Nord, BBC). En un muntatge ple de ritme, Stephen Nolan, un famós presentador de ràdio, grava alguns dels seus oients mentre truquen al programa des de casa o des del cotxe. Oients que semblen trets d’un programa dels Monty Python no es tallen un pèl a l’hora d’expressar opinions políticament incorrectes: “Som gent bruta que viu en un país brut”. Un recurs molt antic (trucades d’oients) presentat d’una manera molt moderna.
'Our Land'
(Finlàndia, Yle). La cadena finesa va obrir els seus arxius perquè, qui volgués, els utilitzés per muntar curts de tota mena. En van rebre 372. I amb ells van fer aquest programa.
'Phone of the wind'
(Japó, NHK). Un home instal·la, en un prat, davant del mar, una cabina de telèfon per trucar als morts i desapareguts durant el tsunami del 2011. Molts familiars l’utilitzen. Una dona pregunta a la seva mare morta “Ja menges bé?”
'The secret diary of Hendrik Groen'
(Països Baixos, Omroep MAX). Una comèdia que passa en una residència d’avis, amb totes les misèries, il·lusions i cruesa de la vellesa. “La nostra vida no és altra cosa que un camí de baixada cap al taüt”, sentencia un d’ells.
'Welcome to Leith'
(Estats Units, PBS). Un documental sobre l’arribada d’uns supremacistes blancs a un poblet perdut de Dakota del Nord i els seus enfrontaments amb els habitants de tota la vida. Un d’ells afirma: “No em molesten ni els taronges, ni els negres, ni els grocs, ni els vermells... L’únic que m’empipa són els idiotes”.
'Nerd: Dragonlayer 666'
(Finlàndia, Yle Areena). La vida d’un adolescent boig pels videojocs, enfrontat a la seva mare, que li destrossa l’ordinador, i al món en general. El problema és ell o el món en general?
'Work in progress'
(Israel, Chanel Hot 8). Una websèrie, d’episodis molt curts, que ajunta coneguts youtubers israelians i activistes que pertanyen a diverses comunitats d’Israel que tenen diàlegs inesperats, complexos, divertits i emotius, sense por de tocar temes delicats.
