Misc20/08/2020

Milthon Robles: “Mentre les mans em serveixin per denunciar la corrupció i la sang, seguiré”

Periodista i poeta refugiat

Txell Bonet
i Txell Bonet

Periodista“A Guatemala, el Salvador, Mèxic, Colòmbia o Hondures, d’on vinc jo, si vols ser un periodista independent, no podràs viure d’això. Potser aquí passa igual, però allà és més cruel. T’ho bloquegen tot, t’hi jugues la vida i la de la teva família. He treballat la persecució contra els col·lectius minoritaris, els LGTB, la violència de gènere, l’explotació infantil, la prostitució, el narcotràfic, el tràfic d’òrgans, que no es denuncia gaire, però a Hondures es roben nens per traficar amb els seus òrgans a Amèrica i Europa. Són temes delicats perquè t’exposes a les màfies. Jo vinc de l’extrema pobresa, d’una infantesa molt dura, i he anat forjant la meva consciència social. Comparteixo el dolor de la gent perquè jo també l’he patit”.

Però finalment Milthon Robles va haver-se d’estar 3 mesos tancat a Tegucigalpa dins d’un programa de protecció a periodistes i defensors dels drets humans en situació de perill. “I quan vaig veure que ja m’havien localitzat i em volien matar, vaig marxar volant directe a Madrid. Reporters Sense Fronteres em va fer una carta d’invitació per entrar. I les organitzacions Freedom House, Protect Defenders i Front Line Defenders van aportar els diners per ajudar-me a subsistir”. Finalment, com que ja formava part del PEN Hondures, li va sorgir l’oportunitat d’entrar al Programa Escriptor Acollit del PEN català, i de venir a Barcelona, que forma part de la xarxa de ciutats refugi en col·laboració amb l’àrea de Cooperació Internacional de l’Ajuntament. Però ja han passat dos anys i en Milthon haurà de deixar l’allotjament, perquè s’acull un nou refugiat. Des del PEN, Gemma Rodríguez apunta que “el nom del nou refugiat és confidencial i no es farà públic fins que no hagi pogut sortir del país”. “A més, si abans ja era difícil, no em vull imaginar com serà ara: quan costa més aconseguir visats i moltes fronteres estan tancades”.

Cargando
No hay anuncios

En Milthon està preocupat pel seu futur immediat i busca una feina remunerada, ja que fins ara, a canvi de l’estada, feia tallers sobre la situació a l’Amèrica Llatina en instituts i a la Facultat de Periodisme, a més d’un programa de ràdio. “Jo no havia acabat el batxillerat i ja començava amb la ràdio. Durant la meva adolescència van aparèixer les maras a l’Amèrica Central. Pel fet d’haver explicat el que està passant allà, jo no puc tornar al meu país, però no ho deixaré de fer. Les maras tenen un ordre disciplinari com l’exèrcit o els grups terroristes, i només pots sortir-ne dins d’una caixa de morts o si et fas religiós, però tant qui en surt com la seva família sempre estaran vigilats. És crim organitzat, com un arbre genealògic on les cares visibles són els cavallets de batalla. Cal superar certs requisits per entrar-hi, com creuar territori enemic o rituals com la Mara Salvatrucha, iniciada a Los Angeles, en què s’han de rebre puntades de peu de tots els membres de la mara alhora, i després el cap de la mara ajuda a aixecar-se, abraça i dona la benvinguda: “Bienvenido, homie ”. Homie és com germà. En el cas de les noies, a part de les puntades de peu, s’han de mantenir relacions sexuals amb tots, i el cap de la mara decideix de qui serà parella, i passa a ser propietat d’aquell noi. Són màquines de guerra, però els veritables mareros, com jo he assenyalat, estan asseguts al Congrés de Diputats, al Congrés Nacional, als despatxos de ministeris, a les cases presidencials, als altars de les esglésies evangèliques i catòliques, i en despatxos d’empresaris, perquè és allà on es mouen els diners dels impostos de la guerra”.

Situació geoestratègica, cop d’estat, control dels recursos naturals, l’equació de molts països com Hondures, on viure-hi és sobreviure. “Mentre tingui un alè de vida, mentre les mans em serveixin per escriure i denunciar la corrupció i la sang, per lluitar pels de baix, d’on jo vinc, ho seguiré fent. Si només pensem en nosaltres mateixos es perd l’esperança i l’anhel d’un món més just”.