Març del 1988. Lauren Bacall ve a Barcelona convidada a l’ Àngel Casas Show de TV3. La torna era una entrevista prèvia d’uns 20 minuts a Cinema 3. Habitació del Ritz. Conscients que no podíem recórrer al tema “viuda de Bogart”, que inevitablement sortiria en directe al xou nocturn, la conversa pretenia anar per camins cinèfils, però algunes qüestions no li van semblar encertades. Per exemple, si volia desmentir el rumor que no cantava ella a Tenir-ne o no, sinó que feia un playback d’Andy Williams -“Noooo!”-, o desmentir que Com casar-se amb un milionari era la segona pel·lícula rodada en cinemascope -segons ella es va filmar abans que La túnica sagrada però es va estrenar més tard-. Tot dit de manera una mica esquerpa, la veritat. Anys més tard, vam viure en directe la nit dels Oscars del 1996, quan Bacall era la favorita com a actriu de repartiment però el premi va ser per a Juliette Binoche. El gest de disgust va ser indissimulable. Llegenda urbana: en declaracions posteriors, es va referir a l’actriu com a Mademoiselle Brioche. Llegenda? Potser sí. O potser no, sabent com sabíem que era tot un caràcter.