El Iemen o la política intel·ligent
Àgora Nord-SudSegurament mai havien donat tant de si els primers cent dies d’un govern. No tant per l’assetjament indiscriminat, el to o les acusacions creuades entre partits a l’oposició i als bancs blaus del Congrés, sinó per la profunditat d’alguns dels dilemes que es presenten, dignes dels grans clàssics literaris, on no és tant la trama com el fons el que ens interpel·la.
L’episodi de la venda d’armes a l'Aràbia Saudita és especialment punyent per a aquelles persones i organitzacions a qui ens mou la mirada internacionalista de la política. Evidentment, en aquesta proposta dramàtica de tardor, ens interessa moltíssim la corrupció que el frau als màsters ha destapat i la perversió elitista que amagava la reforma de Bolonya, més enllà de saber si Rivera era doctorand o doctorat. Però el carregament de bombes cap al Iemen ha tingut prou potència per posar-nos davant les nostres contradiccions i limitacions per bastir polítiques realment transformadores, amb dimensió global.
D’aquest nou govern, simplement per comparació amb l’anterior, se n’esperava alguna cosa. L’esperança mai es perd, és gratis i aviat serà l’únic que ens quedi. Sona una recuperació de les polítiques de cooperació internacional, s’ha nomenat ministra a Teresa Ribera amb la missió d’entomar la inajornable transició energètica, fins i tot s’ha recuperat Cristina Gallach, l’ex secretària general adjunta de les Nacions Unides, per convertir-la en l'alta comissionada per a l’Agenda 2030. Bona música per a, precisament, impulsar de debò un nou enfocament en les polítiques públiques i assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), dels quals, passat el temps, tenim seriosos dubtes que Rajoy i el seu equip tinguessin notícies.
Tot anava bé fins que es va topar amb la 'realpolitik'. La setmana passada es presentava l’estat d’assoliment dels ODS i Espanya mantenia el vint-i-cinquè lloc de l’any passat, encara amb la majoria de fites per acomplir però amb nova tripulació a bord. En aquells moments, la ministra de Defensa ja havia vetat la nova partida de bombes a la monarquia saudita, per ètica o senzillament per respectar la llei espanyola de comerç d’armes. Havia calgut la pressió de la societat civil, però bé, per a això hi som. Com suggeria l’Eduard Soler en un fil de Twitter, de sobte es van començar a moure els diferents nivells de la política i els interessos que hi habiten, i unes probables eleccions anticipades a Andalusia van fer que els telèfons oficials comencessin a qüestionar la decisió de Robles. Posar en perill el contracte signat amb l'Aràbia Saudita i milers de llocs de treball a Cadis, una província amb taxes d’atur que no ens imaginem a Catalunya, era un tret al peu. Navantia, l’empresa pública productora de vaixells militars, sempre ha estat deficitària, com ens recorda la Tica Font, però tot s’hi val per reindustrialitzar la Tacita de Plata, encara que sigui subvencionant guerres a càrrec dels pressupostos generals.
Algú des del seu sofà va acusar d’insolidaris els treballadors gaditans perquè defensaven el seu lloc de treball, i la vergonya aliena va ser simplement insuportable quan, consumada la marxa enrere, la ministra portaveu ens va intentar tranquil·litzar suggerint que les nostres bombes intel·ligents maten més aviat poc.
El tràgic vodevil ens ensenya que aquesta 'realpolitik' és, al contrari, ben poc intel·ligent. Ara mateix és presonera d’una mirada tan curta que no pot entomar els problemes que ens amenacen a escala mundial, però que ja tenen un impacte directe a casa nostra. No sé quants llocs hem baixat en una setmana en l’acompliment del ODS, i si a partir d’ara es morirà un gatet cada cop que Gallach els qualifiqui de "projecte d’Estat". L’Agenda 2030 és en realitat ben poca cosa, però si més no evidencia que sense pau no hi ha cap mena de progrés, i que les nostres polítiques han de ser coherents amb la justícia global arreu. Pel que fa a Cadis, no podem caure en la trampa d’estigmatitzar qui simplement vol treballar, ni fer a ningú triar entre aturats aquí o morts allà, en una versió macabra del "Primer els de casa". Tenim l’obligació de dissenyar polítiques econòmiques i d’ocupació que, a partir d’ara, desterrin del nostre futur les corbetes i els pous de gas i de petroli, i ens deixin marge per defensar realment els drets humans. Fabricar plafons solars en lloc d’armes, per exemple, és potser la millor manera d’estabilitzar la Mediterrànea i el Pròxim Orient, o donar una oportunitat a l’Àfrica.
Sabent d’on partim, cal exigir coratge a la nostra política, i que sàpiga gestionar alguna cosa més que la veracitat del seu currículum. El paper ho aguanta tot, el món ja no.