Barcelona: la sostenibilitat a debat

EconomistaÉs més que probable que la campanya electoral a Barcelona se centri en la seguretat i en el procés independentista. Són els temes que va triar Valls, que va ser qui va obrir el foc.

És evident que la gestió de Colau ha deixat molt a desitjar en el camp de la seguretat, i és evident que el Procés desperta passions, però a mi em sembla que el conflicte de fons a la ciutat no es troba ni en un tema ni en l’altre, sinó en la contraposició dels interessos dels propietaris immobiliaris amb els dels arrendataris (d’habitatges i de locals comercials).

Colau –per lluitar contra la gentrificació i contra els preus dels immobles– ha encetat una política de contenció del creixement turístic a la ciutat que representa una ruptura amb el model d’expansió indefinida que rebia i rep el suport del PSC, de CiU/PDECat, del PP i de les patronals del sector. Aquest canvi de rumb ha tingut èxits escassos, però també és cert que en pot acabar tenint de més significatius, i la reducció del nombre de turistes a la ciutat aquest estiu ha posat nerviós a més d’un, cosa que explica l'arrenglerament de l’Upper Diagonal amb Valls.

D’aquestes dues posicions, l’encertada és la de Colau, perquè el creixement que hem estat tenint els últims anys és insostenible.

Fixem-nos en la població catalana. En els últims vint anys ha crescut un 20%, passant de poc més de 6 milions a poc menys de 7,5. Es tracta d’un creixement similar a la mitjana espanyola però insòlit a Europa: només Suïssa i Irlanda han crescut més, i Itàlia, que també està sotmesa a l’aparent pressió immigratòria que implica la proximitat a Àfrica, només ho ha fet en un 6,6%. Aquest creixement ha augmentat extraordinàriament la pressió sobre Barcelona, cosa que explica, en últim terme, l’augment dels preus immobiliaris.

Que aquest creixement està determinat fonamentalment per l’aposta pel turisme de masses ho posa de manifest que el creixement demogràfic a les Balears ha estat d’un increïble 50% (ha passat de 750.000 a 1,15 milions), mentre que el del País Basc ha estat minso (ha passat de 2,1 milions a 2,2). Això s’explica perquè el sector turístic té dos atributs únics: la demanda té un creixement il·limitat (les previsions de creixement del nombre de turistes mundials són esborronadores) i pot ser atesa amb mà d’obra poc qualificada, la qual pot ser subministrada per una immigració que també pot créixer indefinidament.

Ara bé, la sostenibilitat dels destins turístics fa que hàgim de passar d’un paradigma en què la gestió del turisme es fonamenta en la captació a un paradigma en què la limitació a l’accés constitueix una part necessària de la gestió de qualsevol destí turístic exitós. Aquest canvi és inevitable, però encara no genera consens a Barcelona. Això és lamentable, però no sorprenent, perquè, com afirma un expert en la matèria, les ciutats posen límits a la pressió turística quan ja és massa tard.

El creixement poblacional induït pel turisme és insostenible i cal posar fre al segon per controlar el primer. Ara bé, aquesta política entra en contradicció amb un altre objectiu de sostenibilitat del nostre sistema, i concretament amb la de les pensions.

Efectivament, en absència d’immigració, i encara que l’edat de jubilació ha passat dels 65 als 67, en només vint anys la proporció de població en edat de treballar en relació a la població en edat de jubilació passarà de 3,2 a 2,1. Si no volem retallar les pensions dels segons, i suposant que la productivitat dels primers creixi com ho ha fet en els últims vint anys, la població catalana hauria de créixer fins als 10 milions d’habitants l’any 2038. Es tracta d’una xifra que destrossaria tots els equilibris socials que defineixen la nostra societat.

L’única manera de trencar aquest dilema és augmentant la productivitat. Efectivament, si la nostra producció per ocupat, en comptes de créixer com ho ha fet els últims vint anys, ho fes com ho ha fet al País Basc, les opcions serien raonables: o retardar la jubilació un any més (fins als 68) o augmentar la població fins als 8,25 milions l’any 2038, o una combinació de totes dues.

Així doncs, la sostenibilitat dibuixa tres posicions polítiques: la dels que aposten per ignorar-la, la dels que aposten per la contenció i, finalment, la dels que aposten per un creixement més sa. En el cas de les eleccions a Barcelona, la primera serà la dels que apostin per no posar obstacles al creixement turístic, la segona la dels que apostin per contenir-lo i la tercera la dels que apostin per elevar els salaris del sector turístic (que és l’única manera d’augmentar la seva productivitat) i perquè Barcelona es consolidi com la capital d’una indústria exportadora i tecnològicament puntera. No hi ha altre camí que aquest últim.