Bones notícies
En els últims dies han coincidit dos informes sobre l’economia catalana que val la pena ressenyar. D'una banda, un de la Cambra de Comerç de Barcelona celebra que hàgim sortit de la Gran Recessió mitjançant, fonamentalment, un procés de reindustrialització. L’informe destaca que en l’últim any aquest sector ha creat un total de 37.000 llocs de treball, amb un ritme de creixement superior a la resta de l’economia, amb una proporció de contractes indefinits elevada (82%) i amb salaris que creixen més de pressa que als serveis.
El segon informe, l’última 'Nota d’economia' de la Generalitat, conté un conjunt de treballs sobre la situació de l’economia catalana, caracteritzats en general per un to optimista, i on es parla d’un nou model més productiu, més tecnològic, més intensiu en coneixement, més internacionalitzat.
Anem pel bon camí, i és la segona vegada al llarg de la meva vida que presencio una reacció positiva de l’economia catalana a un repte que semblava capaç de destruir-ho tot. La primera va ser l’obertura del mercat espanyol a la importació al llarg dels anys 80. D'una banda, d’Europa arribaven productes més sofisticats produïts en factories molt més grans i per tant més eficients; de l'altra, de l’Àsia arribaven productes poc sofisticats però produïts amb costos laborals (i mediambientals) molt baixos. Semblava impossible reaccionar, però el cert és que, amb moltes dificultats, Catalunya no va desindustrialitzar-se.
La segona vegada és ara, perquè el que ens ha tret del forat han estat les exportacions, i, per tant, la indústria. Actualment, i sense comptar el turisme (que no deixa de ser una mena d’exportació), Catalunya exporta el 34% de la seva producció, la qual cosa és, en el context mundial, extraordinària.
Tot això és enormement positiu i no és fruit de la casualitat, sinó d’un esforç col·lectiu decidit a triomfar a Europa, ara que finalment en formem part. És un mèrit dels pares, que s’han sacrificat perquè els seus fills estudiessin més del que ho havien fet ells; dels mestres, que s’han esforçat per millorar l’escola; de la Generalitat, que en els moments més durs va fer el que va poder per salvar trossos d’indústria i que va tenir l’encert de dissenyar i executar una política de recerca insòlita a Espanya, i, per descomptat, dels empresaris que van resistir la temptació de dedicar-se en exclusiva a l’especulació immobiliària.
El cas és que, malgrat tot, avui tenim una economia més sana que fa vint anys. El dany causat per la bogeria financera i constructora, amb les seves fases primer eufòrica (2000-2007) i després depressiva (2008-2013), ha estat enorme, i la qüestió és que no hi tornem.
Que no hi tornem depèn de dues coses. La primera, que el sector financer no es torni a desbocar. Es tracta d’un sector amb una tendència innata a fer-ho per la senzilla raó que produeix un producte –el crèdit– que es crea a base d’assentaments comptables. L’únic límit són les regulacions que se li imposin. Podem ser optimistes? Fins a cert punt, perquè el sector, que ara està molt concentrat, s’hi resisteix de valent.
El segon factor que ens ha d’impedir recaure en una malaltia com la que vam patir és la impossibilitat de crear llocs de treball barats. Siguem clars, Catalunya ha creat moltíssims llocs de treball en les últimes dècades, però massa d’una qualitat ínfima, i així ho reflecteixen les estadístiques de productivitat per hora treballada de les últimes dècades, que contrasten amb les dels països al nord dels Pirineus.
En el seu dia vaig defensar que els partits independentistes havien de donar suport a la moció de censura al govern de Mariano Rajoy, però que ho havien de fer sense esperar res a canvi. Des d’aleshores hi ha dies que he pensat que Pedro Sánchez podria ser un nou Suárez i hi ha dies (més) que he pensat que és un nou Zapatero (amb menys ingenuïtat però amb la mateixa inconsistència).
Segurament el govern Sánchez no serà positiu pel que fa al conflicte territorial, però en els últims dies ha fet dos anuncis que em semblen enormement positius per al nostre futur econòmic. Primer va ser l’augment fins a un nivell que comença a ser digne del salari mínim (900 €/mes). Ara ha estat el de revertir dues decisions funestes contingudes en la reforma laboral del 2012: la prevalença del conveni d’empresa sobre el sectorial i la possibilitat que les empreses subcontractades no s’ajustin al conveni de les empreses per a les quals treballen.
Si Sánchez no fa res més que aquestes dues coses, ja haurà valgut la pena que la moció de censura fos un èxit, perquè les empreses, com les persones, necessiten que l’èxit no sigui excessivament fàcil, i pagar poc als treballadors és una opció que les nostres empreses no haurien de tenir.