Bones notícies

EconomistaDimarts passat Olga Alcaraz i Josep Xercavins, professors de la UPC, alertaven sobre la possibilitat que l’Acord de París sobre canvi climàtic fracassés. Ja sabíem que els EUA de Trump se n'han retirat, però ells ens informaven que fa uns dies, en una conferència a Bonn en què havien participat activament, s’havia constatat que la resta de països no estaven actuant al ritme compromès. Finalitzaven amb una llòbrega predicció: “Si [...] no fan un tomb dràstic en les direccions esmentades, l’Acord de París no haurà servit per a res i, en menys de 20 anys, ja serà impossible acomplir-ne l'objectiu”.

Recordem que l’objectiu no és altre que evitar que la temperatura del planeta pugi més de 2 ºC per sobre de la que tenia abans de la industrialització, i que, en la mesura del possible, no ho faci més d'1,5 ºC.

Algun lector podria pensar que 2 ºC és massa poca cosa per tenir conseqüències catastròfiques. Els models climàtics no permeten aquesta interpretació benvolent, com tampoc no ho permet la història, ja que les catàstrofes humanitàries i polítiques viscudes a gairebé tot el món durant el segle XVII (incloent-hi la Guerra dels Segadors, la dels 30 anys, el col·lapse de la Confederació de Polònia i Lituània i el derrocament de la dinastia Ming per invasors manxús) s’interpreten actualment com a conseqüències d’un refredament de la Terra que, en relació a les temperatures de l’Edat Mitjana o del segle XIX, va representar una desviació mitjana de menys d'1 ºC. Es veu que l’equilibri en què vivim admet poques desviacions.

Per tal d’assolir l’objectiu esmentat, a París es va acordar que les emissions de gasos hivernacle (fonamentalment, CO2) haurien de ser nul·les durant la segona meitat d’aquest segle i que als països desenvolupats (o sigui, nosaltres) les emissions de l’any 2030 haurien de ser un 40% menors que les que havien tingut lloc el 1990. Pel que fa a aquesta última exigència, es van establir uns objectius nacionals progressius, i el que Alcaraz i Xercavins ens deien és que, de moment, la progressió no seria l’adequada, i que, pel que fa al futur immediat, les perspectives serien alarmants. En definitiva, que tot sembla indicar que una cosa és l’entusiasme a l’hora de signar un compromís col·lectiu i una altra la voluntat d’acomplir els objectius individuals. D’aquí el pessimisme dels dos professors.

Ara bé, encara que faci figa la voluntat d’implementar mesures costoses, crec que hi ha motius per a l’optimisme. Una d’elles és l’energia solar fotovoltaica.

Aquesta forma de generació d’electricitat s’ha abaratit tant (un 11,5% anual des del 1970) que ja no necessita subvencions per ser competitiva. Actualment només un 2% de l’electricitat que consumeix el món té aquest origen, però la capacitat instal·lada ha estat creixent al 40% anual des del 1990, i si aquest ritme es mantingués, en només 15 anys tota l’electricitat que consumeix el planeta tindria aquest origen. Estem parlant de l’any 2032 i de l’eliminació de gairebé un 20% del CO2 mundial.

Però encara que un creixement del 40% anual sigui un ritme enorme, hi ha motius per pensar que se superarà, i la raó és l’abaratiment de les bateries de liti (les que fan servir els vehicles elèctrics i els telèfons mòbils). Actualment tenen un preu de poc més de 200 $/kWh, però han estat baixant un 20% anual des de l’any 2010. A aquest ritme, cauran als 100 $/kWh l’any 2020 (de fet, el 2017 ja es van fer transaccions a 137 $/kWh a causa d'un excés d’oferta). Bloomberg, més conservador, prediu que aquest preu s’assolirà el 2025, però, per contra, que acabarà baixant fins als 73 $/kWh.

Per què és important la xifra de 100 $/kWh? Perquè a partir d’aquest preu el vehicle elèctric passa a ser més barat que el de combustió interna. Ara bé, el vehicle elèctric consumeix un 10% del que consumeix el de combustió interna (perquè el seu motor és molt més eficient) i té un manteniment també molt més barat (perquè el seu motor és molt més simple). Tot sembla indicar, doncs, que abans del 2030 podem presenciar la substitució massiva dels vehicles actuals (turismes, camions, autobusos, etcètera) per vehicles elèctrics, i amb ella la reducció a la meitat (!) del petroli que consumim actualment.

A més, la reducció del preu de les bateries també fa possible la desconnexió dels edificis (residencials i productius) de la xarxa elèctrica a base de plaques solars a les teulades i bateries a l’interior: per a la família mitjana, el cost de la bateria seria d’un euro al dia. Tot això sense tenir en compte que s’estan estudiant alternatives superiors al liti.

En definitiva, que molt probablement el 2030 haurem assolit els objectius de París, i no a base de voluntarisme, sinó per raons estrictament econòmiques.