"El camí cap a Suècia"

Després de molts anys dedicat a l’estudi de l’economia, m’he rendit als arguments dels que sostenen que la prosperitat econòmica d’una societat ve determinada per la qualitat de les seves institucions polítiques. De vegades, es fa referència a la fórmula per millorar-les amb l’expressió 'how to get to Denmark' (“com arribar a Dinamarca”), assenyalant implícitament aquell país escandinau com el model al qual apuntar. Una de les vegades que he ensopegat amb l’expressió, l’autor, Francis Fukuyama, manifestava que les dificultats són tan grans que l’estrany no és que tants països hi fracassin, sinó que n’hi hagi algun que se n’hagi sortit.

Aquesta introducció ve a tomb de l’acord a què el PP i Cs van arribar en què establien un conjunt de 90 mesures a aplicar al govern de la comunitat, i més concretament als seus aspectes econòmics (deixant de banda, doncs, el tema del gènere, que tants problemes els està donant amb Vox).

Diversos comentaristes afins a algun dels dos partits han saludat l’acord amb entusiasme. Ho han fet, per exemple, el portaveu d’economia de Cs, Toni Roldán, des d''El País' (“Andalucía: ya hay acuerdo para el cambio”), i Isidoro Tapia des d''El Confidencial' (“Nunca dejar heridos: la necesaria despolitización del Leviatán andaluz”). Aquest segon acabava amb una conclusió triomfalista: “El camí cap a Suècia comença per Andalusia”.

Tant de bo, perquè Andalusia és una gran amenaça.

En relació al centre i al nord d’Europa, Espanya presenta diverses disfuncionalitats, que s’aguditzen a les seves comunitats meridionals, de les quals, i per raons demogràfiques, l’única amb capacitat per desestabilitzar el conjunt és Andalusia. Per copsar fins a quin punt la situació és inquietant, bastarà dirigir la mirada en tres direccions. En primer lloc, la taxa d’atur ve a estar permanentment 8 punts per sobre de la mitjana espanyola, que ja representa una aberració en el context europeu. En segon lloc, en matèria escolar, el panorama és desolador: en abandonament prematur escolar, patologia en què Espanya és líder a Europa, Andalusia supera la mitjana espanyola en 5 punts (només hi estan per sobre les Balears); només un 5% del fills de pares amb estudis elementals es graduen a la universitat; en cada una de les tres proves PISA (en què la mitjana espanyola ja és prou mediocre), Andalusia obté o l’última o l’antepenúltima posició (en pugna amb Extremadura i les Canàries). Finalment, i malgrat que des de fa dècades Andalusia es beneficia d’una enorme transferència neta de recursos econòmics provinents de la resta d’Espanya i de la Unió Europea, no s’observa que la seva renda per càpita hagi convergit cap a les mitjanes espanyola o europea.

Tot això té molt a veure amb la qualitat de les institucions polítiques andaluses, i Roldán assenyala oportunament que l’índex europeu de qualitat de govern atorga a Andalusia la pitjor puntuació d’entre les comunitats autònomes espanyoles (les quals, de mitjana, presenten, un cop més, valors mediocres).

En aquest context, cal aplaudir que l’acord entre el PP i Cs deixi d’atribuir els problemes d’Andalusia al “deute històric” que Espanya tindria amb aquesta comunitat, i que, en conseqüència, busqui les solucions dins d’Andalusia i no fora. Es tracta d’un canvi de perspectiva fonamental. Més concretament, cal aplaudir el conjunt de mesures destinades a la professionalització de l’administració pública i al control de la despesa pública (auditories, licitacions, etc.).

Més preocupants resulten les mesures que responen més a la ideologia que a una anàlisi lúcida dels mals a guarir, i en aquest sentit cal destacar que l’acord promet una impossible combinació de més recursos per a la sanitat, per a l’educació, per a la recerca, per a la dependència, per a la política industrial, per als autònoms... i la reducció de la pressió fiscal (IRPF, AJD, successions). Cap país no ha progressat mai sense sacrificis col·lectius, com sembla que el PP i Cs pretenen aconseguir-ho a Andalusia.

Finalment, l’acord és massa triomfalista. Roldán parla d’un “canvi de rumb històric”. Dissortadament, sabem que la millora institucional requereix dues condicions que l’acord no té: un ampli consens social i molta paciència. Per contra, l’acord penja d’un fil perquè ha estat subscrit per dos partits que ni tan sols disposen de majoria parlamentària i perquè s'ha obtingut en un clima d’enfrontament polític.

Benvingut, doncs, l’acord per a Andalusia entre el PP i Cs, però fora bo que els signants s’esforcessin a explicar als seus conciutadans que, com a molt, es tracta només del primer i fràgil pas d’un camí que, si tot va bé, serà molt llarg.