Contra l’alarmisme, serenitat
EconomistaDijous dia 28, Dia dels Innocents, la major part dels mitjans de comunicació espanyols destacaven que l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) havia revisat a l’alça la seva previsió de creixement de l’economia catalana per al quart trimestre de l’any. Si dues setmanes abans havia dit que seria del 0,4% o del 0,5%, ara deia que seria del 0,7%. En principi, es tracta d’una notícia positiva, però molts mitjans ho aprofitaven per llançar un missatge negatiu. La Vanguardia, per exemple, posava en portada: “L’economia catalana ja creix menys que la mitjana espanyola”. Aquesta havia estat la línia de pensament del Banc d’Espanya en el seu últim informe, en què afirmava que la situació política “podria portar aquesta comunitat a registrar un ritme d’avanç de l’activitat inferior, en el tram final de l’any, al del conjunt de l’economia espanyola, en contrast amb el dinamisme més elevat que havia tingut l’economia catalana en els trimestres precedents”.
Tot això no té ni cap ni peus. És a dir, que l’economia catalana creixi menys que l’espanyola no és -o no hauria de ser- notícia. Efectivament, d’acord amb l’Institut Nacional d’Estadística, el pes de l’economia catalana en el conjunt espanyol era l’any passat (última dada disponible) del 19,2%. Fa vint-i-cinc anys també era del 19,2%. Això és tant com dir que, dels últims 100 trimestres, en la meitat Catalunya ha crescut més de pressa que la mitjana espanyola i en l’altra meitat ha crescut menys de pressa. D’altra banda, el quart trimestre de l’any 2016 Catalunya ja havia crescut per sota de la mitjana espanyola (un 0,5% contra un 0,7%) i ningú no hi va parar atenció.
No només no hauria de ser notícia que Catalunya creixés menys que el conjunt espanyol, tampoc no hauria de preocupar que només creixi un 0,7% en un trimestre. En primer lloc, perquè és una taxa superior a la del mateix trimestre de l’any passat; en segon lloc, perquè un 0,7% trimestral equival a un 2,8% anual, que és un ritme superior al que està creixent França i molt similar al d’Alemanya; en tercer lloc, i sobretot, perquè és un ritme superior al que ens cal per garantir el benestar material d’una societat amb una natalitat tan minsa com la nostra.
És indubtable que l’alarmisme respon a l’interès per difondre la idea que el projecte independentista constitueix una amenaça per a la prosperitat catalana. Pel mateix motiu, per exemple, se’ns ha repetit incansablement que el Quebec ha pagat un preu molt alt en termes d’empobriment pels seus intents de secessió en els anys 1980 i 1995, o, al principi del debat, se’ns va repetir que la independència portaria a un col·lapse econòmic, amb caigudes del PIB i de l’ocupació que només s’han vist a l’ex Unió Soviètica, a Cuba, a Kosovo o ara mateix a Veneçuela. Totes aquestes afirmacions tenen poca solvència. En realitat, el PIB per càpita del Quebec està, en relació al del Canadà, al mateix nivell que fa trenta-sis anys, i les bases analítiques per predir aquelles catàstrofes ho eren tot menys serioses.
De fet, no sabrem fins d’aquí unes setmanes com ha tancat Catalunya el trimestre que ara acaba, però els indicis no justifiquen cap mena d’alarma: el nombre de passatgers al Prat creix molt de pressa (un 3,9% a l’octubre i un 5% al novembre respecte del mateix mes del 2016) i el tràfic de mercaderies al port de Barcelona ho fa a un ritme espectacular (un 32% a l’octubre i un 65% al novembre).
Ara bé, que l’alarmisme sigui injustificat no significa que els pessimistes no tinguin dues dades en què fonamentar-se. La primera és el descens -moderat però insòlit- del nombre de turistes estrangers, i la segona són els centenars d’empreses que han traslladat la seu social fora de Catalunya per raons relacionades amb el procés independentista.
En definitiva, sembla que hi ha un impacte -de moment, molt moderat- de la política sobre l’economia, i és natural -encara que no necessàriament sa- que cada bàndol n’atribueixi la culpa a l’altre.
Ara bé, a mi em sembla que si volem servir a la nostra societat hem de fer dues coses: la primera, parlar amb equanimitat, sense exagerar els símptomes negatius però sense menystenir-los. La segona, no ignorar que, més enllà de les estadístiques, hi ha molts empresaris -sobretot, però no només, en el turisme i en el comerç- preocupats per la situació política. No m’agrada l’expressió business friendly com a programa de govern, però la prosperitat de tots exigeix aportar estabilitat als empresaris. Per aquest motiu, l’independentisme, ara que torna a tenir la iniciativa política, té l’obligació de donar resposta a aquesta inquietud parlant clar sobre els seus plans per a aquesta legislatura i gestionant-la en conseqüència.
