Els enemics de la democràcia

“Al amigo, el favor,

al indiferente, la legislación vigente”

Que la Constitució espanyola hagi pogut celebrar el 40è aniversari no és poca cosa. Els EUA van aprovar la seva el 1787, i encara els dura, però Espanya n’ha aprovat 8, una de les quals, avortada per un cop militar, ni tan sols va arribar a ser promulgada.

Ara bé, l’aniversari s’escau en un moment en què la Constitució dona mostres de feblesa. Deixant de banda Catalunya, la irrupció de Vox ha posat en evidència la fragilitat del pacte constitucional de 1978.

De tota manera, en el fenomen Vox cal distingir dos factors.

D'una banda, Vox és la manifestació espanyola d’un corrent que ha aparegut arreu d’Occident com a conseqüència de la globalització: la ira de les classes mitjanes que se senten o perdedores o amenaçades econòmicament i culturalment.

Molts observadors s’afanyen a destil·lar la fórmula d’èxit del “populisme” a base d’analitzar els programes electorals del Front Nacional, de Trump o de l'AfD. No em sembla un esforç prometedor, perquè, com molts observadors locals s’han apressat a manifestar, la major part dels andalusos que han votat Vox no ho han fet perquè siguin racistes, homòfobs, sexistes o hipercentralistes, sinó perquè estan farts del “sistema”, i trien l’opció que més irritació produeix als seus representants.

En realitat, el “sistema”, i concretament els partits socialdemòcrates i conservadors que l’han gestionat des de la postguerra, són culpables com a mínim de negligència. Van abraçar acríticament la globalització fent seus els arguments dels propagandistes del capital financer –els economistes liberals–, i ara és evident que haurien hagut de ser més cautes. Considerem el cas, per exemple, del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP), que l’oposició popular ha fet naufragar malgrat els esforços de les elits per justificar-ne els avantatges. El principal argument a favor seu era que permetria augmentar el PIB de la UE en 120.000 milions d’euros anuals. Es tracta d’una xifra colossal, sens dubte, però que, a banda d’incerta, representa menys d’un 1% del PIB de la UE. El guany mitjà per als europeus era, doncs, ridícul. Ara bé, el TTIP, com tots els avenços de la globalització, hauria tingut guanyadors i perdedors, i a aquests últims (les persones desplaçades per les importacions) ningú no els hauria compensat. Que després d’uns quants TTIP molts abracin el lema "America first" no hauria de sorprendre a ningú. Passa el mateix amb la immigració, afavorida pels partits dominants i aplaudida per l’empresariat, però que empobreix la classe mitjana baixa. L’oposició furibunda a la immigració és un senyal d’identitat de l’extrema dreta, però a partits com Die Linke o la França Insubmisa es comencen a sentir veus qualificades que també la qüestionen (“quan estem a l’esquerra però tenim el mateix discurs sobre els immigrants que els empresaris, tenim un problema”, sentencia un dels líders d’aquest segon partit).

Tanmateix, a Espanya les elits no sols són només culpables de negligència; també d’acció.

Els partits no sols han sigut corruptes, sinó que han manipulat grollerament les institucions. Els exemples són nombrosos, però n'hi ha prou recordant la barra amb què el PSOE i el PP pretenien repartir-se el control del Consell General del Poder Judicial (i a través d’ell el del Constitucional) i que el Tribunal de Comptes, òrgan encarregat de fiscalitzar els comptes dels partits polítics, s’ha dedicat a tot (fins i tot a sancionar polítics independentistes que havien estat exonerats pels tribunals ordinaris) excepte a perseguir la corrupció dels partits.

Els mateixos jutges han demostrat que també estaven disposats a burlar la llei per motius ideològics. Resulta escandalós que el Suprem elaborés una jurisprudència per evitar el processament d’un banquer (doctrina Botín) i que l’any següent la reelaborés perquè sí que pogués ser processat un polític “dissident” que havia estat absolt en tres (!) ocasions pel Superior de Justícia del País Basc i a qui el fiscal no acusava (doctrina Atutxa). Resulta igualment escandalós que el Constitucional –encarregat per la Constitució de protegir els drets humans– bloquegés el recurs d’empara d’aquest mateix polític durant cinc anys (!) per retardar l’inevitable: que el Tribunal Europeu de Drets Humans dictaminés que en el judici s’havien violat drets fonamentals.

Miguel Maura va sentenciar que Espanya estava condemnada a “ser una nació en perpetu i trasbalsat període constituent”. Hi tornem a ser. Però si els bàrbars acaben assaltant la democràcia no seran ells els culpables, sinó els guardians que, encarregats de defensar-la, els han obert les portes.

Miquel Puig és economista