Nou projectes transformadors

El nou conseller d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, va declarar pocs dies després de prendre possessió del càrrec que enviaria 100 cartes a 100 líders econòmics perquè dissenyessin i proposessin projectes susceptibles de rebre finançament del programa Next Generation EU per la seva capacitat de transformar la nostra economia –en paraules de la Comissió Europea– en una de més “forta i resilient i accelerar la doble transició ecologica i digital”.

El conseller Tremosa fa bé d’enviar cartes. Ara bé, crec que el govern de la Generalitat també faria bé si, a més d’estimular els privats a dissenyar projectes, s’ocupés directament d'aconseguir que uns pocs projectes claus es fessin realitat gràcies als fons europeus. Podem discutir quins són aquests projectes, però el que és segur és que no són gaires. La meva llista és la següent.

1. Reforçar la universitat i la recerca, perquè la nova economia es basa en el coneixement i en el talent. Catalunya s’ha industrialitzat en bona part a base de tecnologia forana i mà d’obra barata. Això s’ha acabat i s’havia d’acabar. Tots ho sabem, però superar aquesta etapa és incompatible amb una universitat infrafinançada que aguanta a base del sobreesforç d’una plantilla envellida i que expulsa massa talent jove. Aquest talent ha de poder tornar.

2. Catalunya és un centre generador de ciència comparable a Dinamarca, Àustria o Finlàndia, però cal reforçar els mecanismes de transferència de coneixement de la recerca a l’empresa. És el nostre punt feble, i no és cap consol que sigui el punt feble de molts altres. Com que és àmpliament reconegut que el millor model és l’alemany, el que cal fer és apostar-hi.

3. Catalunya bull de start-ups disposats a invertir-hi, però falten instruments públics d’inversió en projectes que es basin en coneixements científics punters, el que ara se’n diu la deep tech. L’experiència internacional demostra que les primeres aplicacions pràctiques de l’avenç científic s’han de finançar amb recursos públics, i això perquè el retorn es preveu massa incert i massa llunyà en el temps. Aquests instruments no tenen per què fer perdre diners, però han de tenir una paciència que els financers privats no tenen mai.

4. La producció de vehicles elèctrics i autònoms. No es tracta d’omplir els carrers de les nostres ciutats d’endolls perquè puguem consumir automòbils elèctrics, sinó d’assegurar-nos que la indústria de l’automòbil seguirà pesant en la nostra economia. Sorprenentment, si s’acaba materialitzant el projecte –pel qual tant va lluitar l’antecessora del conseller Tremosa– d’ubicar una fàbrica de bateries a la planta de Nissan, la nostra situació serà molt millor que si aquesta empresa no hagués decidit plegar. Però cal assegurar-se que les coses seran efectivament així.

5. Aconseguir que hi hagi empreses catalanes –consolidades o start-ups– que participin de la digitalització i la robotització de l’atenció hospitalària; que participin del disseny de solucions, que les industrialitzin i que les exportin. Aquesta feina no la poden fer els nostres hospitals, però hi han de participar activament; pel seu bé i pel del seu entorn.

6. Participar en la indústria del maquinari electrònic (el hardware). Catalunya és forta en creació d’empreses de programari (aplicacions, videojocs, etc.), però el maquinari és un desert. No som una anomalia dins d’Europa, però la Comissió vol que hi hagi maquinari europeu (començant per xips) i disposem d’algunes institucions punteres –com el BSC o l’ICFO– capaces de participar en un esforç empresarial per aconseguir-ho.

7. Regenerar l’aigua urbana. La solució a l’escassetat crònica d’aigua al litoral català no vindrà ni del Roine ni ha de venir de l’Ebre, sinó de la reutilització. Liderar aquest projecte seria una bona oportunitat perquè la gran empresa privada –Aigües de Barcelona– es reconciliï amb una part de la població metropolitana que qüestiona el seu paper.

8. Convertir el sector porcí en un sector sostenible. De llarg, és el nostre principal sector agropecuari, però la seva prosperitat és fràgil: es basa en la pesta porcina a Xina i en la tolerància de les autoritats comunitàries i catalanes a la catàstrofe ecològica que produeix al nostre subsòl. El sector té empreses amb prou musculatura per liderar una solució que serà costosa, sens dubte, però que és necessària per garantir que seguirà existint d’aquí vint anys.

9. L’Eix Mediterrani. Fa basarda pensar que Espanya acabi utilitzant els fons europeus per acontentar les constructores, i és una sort que els països del nord d’Europa s’hagin garantit el dret a impedir-ho. Tanmateix, la connexió ferroviària dels ports mediterranis amb Europa hauria de constituir l’excepció.