El preu de la polarització

Assisteixo a una conferència del president de Turisme de Barcelona, en què explica la importància econòmica d’aquest sector, l’impacte de la covid-19 i les mesures per reimpulsar-lo. Al torn de preguntes, el representant d’una associació empresarial fa, aproximadament, la següent: “Turisme de Barcelona està participada per la Cambra de Comerç i per l’Ajuntament, i jo voldria saber qui hi mana, tenint en compte que la primera està dirigida per un independentista i el segon no”.

Es tracta d’una pregunta manifestament absurda, perquè el fet de ser o no ser independentista no té res a veure ni amb la gestió en general ni amb la promoció del turisme en particular. Es pot ser un excel·lent o un pèssim gestor sent independentista i es pot ser un excel·lent o un pèssim gestor sent tot el contrari.

L’anècdota em sembla significativa perquè posa de manifest un fenomen del qual els sociòlegs ens estan advertint des de fa uns anys, que és la creixent polarització de les nostres societats. No pretenc ser un expert en aquesta matèria, però crec que val la pena destacar les relacions entre aquest fenomen i l’economia, que resulten ser bidireccionals.

Aparentment, la polarització seria l’obra de polítics extremistes que s’han dedicat i es dediquen a desqualificar els adversaris a base d’insults i mentides. Els estudis sociològics, però, indiquen el contrari, és a dir, que si han aparegut dirigents extremistes i si els seus exabruptes tenen èxit és perquè la societat ja estava polaritzada. I per què s’havia polaritzat la societat? Com a conseqüència de la corrupció i de la crisi econòmica. Sobretot de la segona, perquè, lamentablement, la corrupció va ser tolerada mentre les coses anaven bé. En definitiva, que la culpa no seria dels que ara criden i insulten més, sinó dels que durant dècades van fomentar un ordre que ha deixat desprotegida massa gent.

La polarització no és un fenomen exclusiu nostre, per descomptat, i l’èxit de Trump no pot explicar-se sense la polarització de la societat americana, una polarització que s’ha anat larvant durant dècades com a conseqüència d’una crisi social que es manifesta, per exemple, en el fet que els EUA siguin un dels poquíssims països del món on l’esperança de vida disminuís (durant els anys 2017 i 2018) com a conseqüència d’una epidèmia de suïcidis (explícits o implícits) entre determinats grups socials especialment afectats per la desindustrialització.

La polarització no és un fenomen exclusiu nostre, per descomptat, però Espanya és, segons alguns estudis, la societat més polaritzada d’Europa, i la polarització s’hi ha disparat amb la crisi econòmica.

És indubtable que la precarització laboral i l’alliberament del mercat de lloguers van ser aprovats per Parlaments democràtics (a iniciativa primer del PSOE i després del PP, i amb el suport quan va caldre de CiU), però no és menys cert que les conseqüències d’aquelles decisions amenacen ara la democràcia espanyola.

La segona relació entre polarització i economia va en direcció contrària, de la primera a la segona.

Estem acostumats que els militants d’un partit siguin insensibles a la incompetència dels seus dirigents, les accions dels quals són sempre, o bé encertades, o bé inevitables. Això ja era prou ridícul, però el problema és que aquesta tolerància s’ha socialitzat, de manera que, per exemple, per a molts la gestió de la crisi sanitària ha estat correcta perquè l’ha protagonitzat “el govern més d’esquerres de la història d’Espanya”, com si una cosa tingués a veure amb l’altra.

Des de la instauració de la democràcia, la tolerància amb la incompetència per part dels militants havia permès que els partits polítics preferissin lleialtat a competència a l’hora de seleccionar els seus dirigents, la qual cosa explica l’escassedat d’aquesta entre la classe política actual. Ara bé, mentre hi va haver una massa de votants indecisos entre un o altre partit, podíem tenir l’esperança que la incompetència seria penalitzada per l’electorat. La polarització actual fa que estigui desapareixent aquesta possibilitat, perquè pel que sembla l’electorat s’està fragmentant en blocs disposats a votar els seus, i només els seus, facin el que facin, la qual cosa alimenta l’agudització del sectarisme entre la nostra classe política.

Això, que als EUA ja és preocupant, en el cas espanyol resulta alarmant, perquè aquí, i no allà, l’estat s’enfronta a una crisi fiscal fenomenal com a conseqüència del covid-19 que exigiria un lideratge polític capaç d’organitzar sacrificis en forma de més impostos, menys despesa i més inversió transformadora. En la seva absència, el daltabaix pot acabar sent considerable.