“Quan es tanca en fals un cop d’estat”

i Miquel Puig
06/07/2018
3 min

EconomistaPer a molts, el Procés hauria acabat amb la victòria de l’Estat: la independència no s’ha materialitzat i els seus promotors són o a la presó o a l’exili. Es tracta d’una visió miop, perquè aquesta fase –el Procés 1.0– ha acabat en taules. Per una banda, és cert que el govern de la Generalitat “anava de farol” (en expressió de Ponsatí), que l’Estat li va veure les cartes i que la catxa es va ensorrar, però els resultats del 21-D han posat de manifest que l’independentisme segueix tan fort com en els seus millors moments. Per altra banda, és cert que una part dels líders independentistes són a la presó, però tenen molts números d'acabar-ne sortint com a herois.

Una seqüència més que probable és la següent: els exiliats no són entregats pels tribunals europeus i, en canvi, els presos són condemnats a llargues penes de presó. Potser no per rebel·lió, però sí per sedició o per conspiració per a la sedició; potser també per malversació. La disparitat de tractaments confirma als observadors neutrals que es tracta de presos polítics (què és un pres polític sinó una persona condemnada per un delicte que no ho és a la Gran Bretanya, a Bèlgica o a Suïssa?) i augura una resolució contrària a l’estat espanyol per part dels tribunals internacionals encarregats de protegir els drets humans. Els presos han de ser alliberats i el daltabaix que això representa és fenomenal. En definitiva, la fase en què estem no és ni la derrota de l’independentisme ni el retorn a l’autonomisme, sinó només una treva.

Qui millor ha explicitat que la situació actual és un impàs ha estat el portaveu de Ciutadans al Congrés, Girauta, comentant el trasllat dels presos a centres catalans. La seva expressió ha estat: “Quan es tanca en fals un cop d'estat institucional, després succeeixen aquestes coses, que ens obliguen a estar sempre amb la sospita”.

Una treva és una fase que els actors d’un conflicte han d’aprofitar per revisar l’estratègia, i, efectivament, el trasllat dels presos ha posat de manifest fins a quin punt les estratègies de tots tres actors necessiten una revisió. Examinem-les una a una.

Per una banda, el nacionalisme espanyol –i en concret el PP, Cs i la major part de la premsa madrilenya– s’ha manifestat enèrgicament contra el trasllat. D’exemples n’hi ha molts més dels que puc reproduir aquí, i em limitaré a una selecció. Inés Arrimadas: “Queda clar que [el trasllat] és un pagament que [Sánchez] ha de fer als partits independentistes pel seu suport”. Sáenz de Santamaría: “Ara sabem que els presos reben un tracte o un altre depenent del seu suport a Sánchez”. Pablo Casado: “Tot indica que [el trasllat] és una contraprestació a una moció de censura vergonyant”. Rafael Hernando: “[El trasllat] demostra [que l'executiu de Pedro Sánchez] ha d'estar permanentment fent concessions”. Ara bé, els trasllats no tan sols són legals, sinó que són imposats per la llei, que estableix que els presos han de ser a prop de les seves famílies, i, per tant, l’oposició als trasllats resulta contradictòria amb l’estratègia seguida fins ara pel nacionalisme espanyol, que ha consistit a identificar la democràcia amb el compliment de la llei. En la mesura que en el futur immediat la llei pot donar moltes alegries a l’independentisme, el nacionalisme espanyol s’arrisca a relliscar cap a posicions antidemocràtiques (amb més precisió: il·liberals), cosa que ja va començar a passar com a reacció a les primeres decisions del tribunal de Schleswig-Holstein. Ara bé, aquesta deriva li resultaria letal.

En el bàndol independentista, Vicent Partal escrivia que “és pervers, però l'administració de la Generalitat de Catalunya, governada pels partits independentistes, serà la responsable de mantenir tancats a la presó nou homes i dones dignes i plens de raó”, i el president Torra reblava el clau: “Sí, és així, pervers. I una angoixa profunda”. Fins aquí, res greu. El problema sorgeix perquè una part de l’independentisme continua proclamant l’adhesió a la desobediència institucional. Ara bé: ¿com podem creure en la seriositat d’aquestes manifestacions mentre custodiem els nostres propis ostatges? Que els presos siguin en presons de la Generalitat és “angoixant” perquè sempre ho és que es posi de manifest la falta de substància de les fantasies. Tal com repeteix incansablement Junqueras, ara és hora de deixar-se de gesticulacions i treballar per l’hegemonia.

Finalment, i pel que fa als terceraviistes, ara encapçalats pel govern del PSOE, la qüestió és com i quan desactivar la bomba de rellotgeria. Abans de les eleccions sembla prematur; després pot ser impossible si el PSOE es veu obligat a pactar amb Ciutadans.

stats