Reconstrucció? Depèn

Es parla molt de la magnitud de la crisi econòmica que seguirà a la pandèmia, fins al punt que alguns metges m’han dit que estan més preocupats per aquella que per aquesta. El problema és que els economistes tenim les idees molt més clares sobre el que s’ha de fer durant la pandèmia que sobre el que s’ha de fer quan acabi.

Durant la pandèmia, és a dir, mentre durin les restriccions a la mobilitat, el que cal fer és el que s’està fent: crear diners i injectar-los per permetre que les empreses –grans, petites i petitíssimes– aguantin la sobtada caiguda de la seva demanda. Sembla que en aquest moment hi ha una batalla entre el ministeri d’Economia i el d’Hisenda sobre la magnitud de la intervenció. El primer s’estaria fixant en el que cal fer i, per tant, tindria la directa posada; el segon es fixaria en l’impacte sobre el deute i la possibilitat de retornar-lo i, per tant, aniria amb el fre posat.

S’entén la preocupació dels qui gestionen el deute espanyol, perquè les estimacions diuen que en pocs mesos passaria del 95% del PIB al 115%. No obstant això, la contenció seria un remei pitjor que la malaltia, perquè si l’economia s’ensorra la recuperació serà molt més lenta i el que ens estalviaríem avui a l’hora de gastar ho perdríem demà a l’hora d’ingressar.

No m’agrada gens la metàfora bèl·lica quan ens referim al covid-19, però els estats sempre han sortit de les guerres molt endeutats, i l’experiència demostra que si el país es posa a treballar el deute no acaba sent un obstacle per recuperar la prosperitat. A més, i des de fa bastants anys, els mercats internacionals tenen excés d’estalvi buscant on invertir, i, per tant, no hi hauria d’haver problemes per col·locar el deute d’un estat membre de la Unió Europea a tipus d’interès molt baix i a molt llarg termini.

Ara bé, el que no està gens clar és el que cal fer un cop s’hagi superat la pandèmia, i molt concretament en relació amb el sector turístic, que és on es concentren els nostres problemes.

El turisme es caracteritza per col·locar un gran nombre de persones procedents de llocs molt diversos en espais molt reduïts: sigui una platja, sigui un creuer, sigui un carrer icònic, sigui un festival de música. Òbviament, aquesta fórmula és ideal per escampar una pandèmia, i, per tant, és crucial saber què hem d’esperar de les restriccions sanitàries.

L’escenari optimista –des del punt de vista econòmic– és que els turistes puguin tornar massivament a partir de Setmana Santa de l’any vinent i que no sigui probable una repetició del que hem viscut. En aquest cas, del que es tracta és que les empreses del sector aguantin. El cost per al sector públic és enorme, però l’alternativa és pitjor.

Un escenari pitjor seria que el covid-19 –que sembla que “ha vingut per quedar-se”– ens afecti durant una altra temporada perquè la vacuna no estigui disponible massivament i perquè la immunitat de grup no s’hagi assolit. En aquest cas, el cost de sostenir el sector seria molt més gran.

Un tercer escenari seria aquell en què se’ns digui que, amb independència de si el coronavirus es controla abans de la temporada turística del 2021, una altra pandèmia com aquesta és susceptible d’aparèixer periòdicament. Aquest, després de tot, era el missatge que difonia Bill Gates molt abans que aparegués el covid-19. Aquest escenari obligaria a reestructurar tot el sector turístic, perquè no ens podem permetre un sector susceptible de generar periòdicament un cost com aquest. A la llarga això resultaria en un sector més respectuós amb el medi i potser de molt més valor afegit, però el cost de la reconversió seria colossal.

Els economistes tenim poc a dir sobre el que caldrà fer fins que no se’ns digui en quin escenari ens trobem, i em temo que tampoc no és fàcil que els epidemiòlegs responguin amb claredat a aquesta pregunta.

Mentrestant, resulta curiós que l’organisme creat per la Generalitat per fer front a l’impacte de la pandèmia tingui com a missió dissenyar un “pla per a la reactivació econòmica i la protecció civil”, mentre que el que s’ha generat al Congrés de Diputats es denomina “comisión de reconstrucción social y econòmica”. A banda de ser coherent amb la metàfora bèl·lica que tant agrada a Madrid, la paraula reconstrucció pressuposa que alguna cosa s’ha destruït i que cal refer-la, la qual cosa sembla indicar que allà se situen –potser inconscientment– en l’escenari tercer. En canvi, la paraula reactivació suposa que aquesta cosa ha estat paralitzada però està intacta, la qual cosa sembla indicar que la Generalitat se situa en l’escenari primer.

Hem de confiar que aquests dos organismes seran capaços de definir quin és l’escenari més encertat i actuar-hi en conseqüència, però no es tracta de tasques gens fàcils.