Revertir les retallades? Fins a cert punt

EconomistaLa meva primera contribució a l’ARA va ser el 18 de desembre del 2010. El diari havia aparegut tres setmanes abans, el dia de les eleccions autonòmiques que la CiU que encapçalava Artur Mas havia guanyat amb 62 escons. L’endemà, la portada de l’ARA resumia “l’agenda del nou president” amb cinc frases: 1) aprimar l’administració, 2) suprimir l’impost de successions, 3) renegociar el deute de la Generalitat, 4) refer i acabar el Quart Cinturó i 5) eliminar els 80 km/h.

Aquella primera contribució meva qüestionava el segon dels punts de “l’agenda del president” (“És el moment de suprimir l'impost de successions?”). Hi argumentava que la situació financera de la Generalitat era molt delicada, i que, en aquestes circumstàncies, el més prudent era no reduir els ingressos fins que no estigués molt clar que era possible prescindir-ne. Dissortadament, no em vaig equivocar, i l’equip de Mas va suprimir l’impost de successions de manera precipitada per després haver de recuperar-lo.

L’eliminació del que quedava de l’impost (el Tripartit ja l’havia reduït considerablement) era ideològica; la seva restitució va ser estrictament necessària en un moment que la Generalitat s’estava malvenent immobles per poder pagar les nòmines.

Ara estem vivint una situació en certa manera simètrica. Com que l’economia porta cinc anys millorant (l’any pitjor va ser el 2013), sembla que és moment de revertir totes les retallades que van tenir lloc des de l’any 2011. Aquesta setmana Albert Carreras es referia a la necessitat de ser prudents en aquesta operació, i jo vull insistir-hi amb dues idees.

La primera és que és impossible revertir totes les retallades. Una part van estar motivades per la caiguda dels ingressos conseqüència de la crisi; aquestes poden ser revertides. Una altra part van estar motivades perquè la Generalitat va adquirir compromisos considerant que els seus ingressos seguirien pujant indefinidament, i ho va considerar perquè hi havia una partida que semblava pujar indefinidament: l’impost d’actes jurídics documentats. Ara bé, només ho feia per la bombolla immobiliària. Aquests ingressos no tornaran mai als nivells del 2008, ni convé que ho facin, i les retallades motivades pel fracàs de les expectatives sobre el creixement indefinit de la construcció no poden ser revertides.

Posem-hi números. Mas i els seus es van trobar amb un pressupost que pretenia gastar (deixant de banda actius i passius financers) 29.217 milions d’euros, amb uns ingressos de 23.100. El dèficit implícit era de 6.117 milions d’euros, equivalents al 3% del PIB català i al 26% dels ingressos. Pensem que la Comissió Europea i Itàlia estan enfrontades per un dèficit pressupostat que equival al 2,4% del PIB italià i al 5,4% dels ingressos públics!

Podem pensar tornar a les despeses del 2010 que es podien finançar en aquell moment, que devien ser de l’ordre d’entre 24.000 i 25.000 milions. Estem parlant (tenint en compte la inflació) d’uns 28.000 milions d’avui.

Ara bé, els pressupostos de la Generalitat del 2017 (que estan vigents el 2018) ja preveien gastar 28.123 milions. Dit d’una altra manera, la capacitat financera de la Generalitat, finançada com ho està ara, no permet albirar grans millores en el futur. Els seus gestors, doncs, han de prioritzar a l’hora de revertir les retallades.

I prioritzar, com deia molt bé Albert Carreras, no significa cedir als que criden més, sinó fer allò que és millor per al bé comú.

I voldria acabar amb un exemple que és, justament, centre de molts crits: les taxes universitàries.

És cert que hi ha països (Alemanya, per exemple) on són gratuïtes, i és cert que qualsevol taxa superior a zero pot ser discriminatòria contra qui no s’ho mereix. Ara bé, el sistema imperant a Catalunya, que les modula en funció de la renda familiar, corregeix molt aquest efecte, de manera que no està clar que el sistema actual discrimini significativament ningú. Per tant, la reducció de les taxes universitàries no és una prioritat.

I no ho és perquè hi ha altres qüestions que ho són més. Per exemple, les tarifes de les escoles bressol. Com ja s’ha posat de manifest en més d’una ocasió, per a una mateixa família resulta més cara una escola bressol de l’Ajuntament de Barcelona que un grau universitari: una família de tres membres que ingressi 20.000 €/any pagarà 130 €/mes per la primera i 13,5 €/mes per un grau de farmàcia a la UB. Té sentit això? No, perquè tots els experts assenyalen que és més important per a l’equitat d’una societat l’accés a la bressol que a la universitat.

Revertir retallades, sí, però amb la prudència que no es va tenir els últims anys de la bombolla i els primers anys de la crisi.