Tres opinions sobre els fons Next Generation

"Si posem dos economistes en una habitació, tindrem dues opinions, a menys que un dels dos sigui Lord Keynes, que llavors tindrem tres opinions"

Winston Churchill

La setmana passada vaig ser convocat al Parlament per informar en comissió sobre els fons Next Generation. Em va precedir Benito Arruñada, catedràtic d’economia de la UPF. Va començar sentenciant que l’objecte d’aquests fons és accelerar la sortida de la crisi i fer-la menys dolorosa. Va manifestar la seva antipatia per aquesta mena d’operacions, adduint que les crisis posen de manifest disfuncions en el sistema que cal esmenar, i que aquesta mena de mesures pal·lien els efectes sense canviar-ne les causes.

A més, va posar de manifest que constitueix un error que els governs determinin en què s’han d’invertir els diners, com és el cas d’aquests fons (que pretenen accelerar les transicions digital i verda de les societats europees). En la seva opinió, aquesta mena de polítiques no han fet sinó generar fracassos a Europa en general i a Espanya en particular, en part perquè els governs no tenen capacitat per predir el futur i en part degut a la corrupció. Va concloure que el millor que podria fer el govern espanyol amb aquests recursos que li arriben d’Europa seria dedicar-los a reduir deute públic.

Dos dies després, Xavier Sala i Martín apareixia a TV3 i li preguntaven per aquests fons. Essencialment, les seves opinions es poden resumir en tres punts. Primer, que a Espanya els fons es distribuiran de manera molt centralitzada i per tant en favor de la gran empresa, perquè és la que té millors contactes amb el govern (va esmentar els noms de Florentino Pérez i Amancio Ortega). Segon, que la profunda crisi generada pel covid-19 exigeix que la Unió Europea injecti molts diners a les economies europees, però que els recursos haurien de beneficiar sobre tot les pimes que més estan patint la caiguda de la demanda. Tercer, que la Unió Europea està actuant massa lentament, i que, per ser eficaços, els diners ja haurien d’haver arribat.

En definitiva, Sala i Martín, que en general és contrari a la intervenció dels governs en l’economia, sosté que en aquest cas concret sí que han d’injectar diners per accelerar la sortida de la crisi.

La visió que vaig presentar al Parlament s’allunya molt de les dues anteriors.

En la meva opinió, els fons Next Generation no tenen com a objectiu accelerar la sortida de la crisi, i la prova està en el calendari. Els diners començaran a arribar als estats membres en la segona meitat de l’any 2021, o sigui, quan previsiblement les vacunes ja hauran començat a fer el seu efecte i els hotels, restaurants i botigues estaran sortint del seu malson; més endavant, quan el flux de diner arribi al seu màxim –d’aquí tres o quatres anys–, la crisi ja haurà quedat enrere.

¿Això significa que la UE està actuant lentament? No. Poques setmanes després que es comprovés la gravetat de les conseqüències econòmiques del covid, la Comissió va autoritzar els estats membres a endeutar-se sense límit per combatre els seus efectes i, simultàniament, el Banc Central Europeu va anunciar que donaria suport al deute públic dels estats membres, de manera que en aquest moment, per exemple, Espanya està emetent deute a llarg termini a tipus d’interès negatius. En definitiva, gràcies a la intervenció comunitària, el govern espanyol no té cap limitació financera per fer com està fent el govern alemany i compensar els hotelers, restauradors o botiguers que s’han vist obligats a abaixar la persiana. L’únic obstacle a aquesta política són les reticències d’alguns –sobretot de la ministra d’Economia i Hisenda– per por que a la sortida de la crisi el deute espanyol s’hagi enfilat per sobre del 110% del PIB.

Els fons Next Generation –com el seu nom indica– no se centren en el present sinó en el futur, i el que pretenen és transformar les economies europees perquè siguin més productives, resilients i sostenibles. No són política anticrisi sinó el que els economistes denominem política industrial. Alguns economistes creuen que la política industrial és sempre un error; a mi em sembla que la història econòmica posa de manifest que cap país no s’ha modernitzat sense ella.

¿Els governs espanyol i català haurien de dedicar part dels fons Next Generation a ajudar les pimes que estan patint la caiguda de la demanda? Les condicions imposades per la Unió Europea no ho permeten. En el fons, el que aquesta està dient als estats membres és el següent: “Si vols pal·liar els efectes de la crisi, endeuta’t; en el cas dels Next Generation, qui m’estic endeutant soc jo, i jo vull estar segura que, quan hagi de tornar els crèdits, els estats membres sereu prou productius per pagar-me els impostos que us hauré d’exigir”.