La concreció d’Europa
Avui és 9 de maig, Dia d'Europa. L'efemèride remet a la declaració de Robert Schuman, ministre francès d'Afers Exteriors, pronunciada el 9 de maig de 1950. Després de dues Guerres Mundials era necessari posar mans a l'obra per salvaguardar la pau, ja que sense pau no hi ha confiança i sense confiança no hi ha prosperitat. Així que el repte era urgent. Les autoritats de l’Europa Occidental van pensar que la millor manera de fer-les possibles (la pau, la confiança, la prosperitat) era compartint interessos. És a dir, donar pas a la mútua dependència, expressió antropològica de la relativitat de la nostra condició i la constitutiva obertura i necessitat que compartim.
La Declaració Schuman va donar pas a la creació de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer) –integrada per França, Alemanya Occidental, Itàlia, els Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica– la primera de les instàncies supranacionals embrionàries del que ha arribat a ser la Unió Europea. “La pau mundial no pot salvaguardar-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que l'amenacen”, advertia Schuman. Per això la fita es va celebrar com un signe esperançador.
Schuman va afegir també que “Europa no es farà d'una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn en primer lloc una solidaritat de fet”. I en efecte, en els més de 50 anys de vida comunitària que portem s’ha consolidat la cultura de la pau i s'ha guanyat en concrecions que ens fan la vida comunitària més àgil i dinàmica. En queden moltes per assolir, sobretot en matèria social i d’equitat, però hem de saber valorar, i en veu alta, les moltes coses que ja considerem realitats quotidianes.
Tot i això, però, per a alguns no només es tracta de discutir un determinat projecte de la UE, sinó la mateixa idea d'Europa. No transformar Europa, sinó desprendre-se’n. Sense Europa, sostenen, tot anirà millor. I com que n'hi havia que veien en el Brexit el vaticini de la fi immediata de la UE, calia prendre posicions i anticipar-se al desastre. Però una vegada més ha quedat palès que el tremendisme apocalíptic que constitueix la consciència europea és, en efecte, una característica de l’esperit europeu. Així que qui sembla estar més aviat a les portes del propi abisme és el Regne Unit i no una UE que té una salut més robusta del que semblava, en paraules d’Anthony Giddens. És més, ara constatem com algunes d’aquelles veus que parlaven de la realitat europea com de la seva nèmesi busquen d’obtenir la màxima influència possible en les seves institucions. 'Res non verba'.
Sostenir, però, que la idea d’Europa està en crisi pressuposa que hi ha una idea d’Europa, i definir què és Europa i a què remet és una quimera que, a més, tampoc comportaria res. És per això que a aquestes altures el més pertinent és referir-se a Europa no com una determinada idea, sinó com una voluntat, com un desig de conviure. Com l’anhel de construir democràticament un espai de garanties socials i polítiques obert a tothom i que per tant tracti d’assolir objectius molt concrets: una sanitat universal eficaç, una convivència socioeducativa fraternal, una cura pel medi ambient palpable, una projecció d’espais urbans i rurals sostenibles creixent i una erradicació de la precarietat dels projectes laborals i de vida constatable. És a dir, un hàbitat on la vida del dia a dia funcioni, garantia d’una autèntica experiència de comunitat, real i efectiva.
És tasca dels nostres representants electes procurar assolir aquestes i altres concrecions, certament, però la nostra responsabilitat com a ciutadans en aquesta Europa no és la d’actors secundaris. El 26 de maig se celebren eleccions al Parlament Europeu amb l’interrogant de si la participació a l’Estat superarà el 50%. En les tres darreres conteses no ho ha fet, com tampoc la mitjana de participació de la Unió, unes dades que denoten desafecció i desinterès. Participar en els comicis no hauria de ser una qüestió adjacent, atès que no només és un clar indicador del pols vital de la democràcia (que no només és votar, certament, però que també ho inclou), sinó perquè després no es podrà esgrimir que quan es dona veu i vot a la ciutadania en el seu conjunt aquesta se’n desentén. Per dir-ho amb una frase extreta de la mateixa Declaració Schuman: “Actuar de manera immediata sobre un punt limitat, però decisiu”. Perquè, en efecte, tots els punts compten, i són decisius.
