La gestació subrogada, a debat

Aquesta setmana el Tribunal Suprem ha dictaminat que els pares de nens concebuts en el que popularment s’anomena ventre de lloguer han de poder cobrar la baixa per maternitat o paternitat. Continua, doncs, augmentant el reconeixement d’una pràctica, per ara, il·legal a l’estat espanyol. Es tracta de la gestació subrogada: per a alguns progrés social, per a altres aberració. L’Associació per la Gestació Subrogada a Espanya defineix la gestació subrogada o per substitució com una modalitat de reproducció assistida en la qual participa una dona diferent dels futurs pares, que és la que gesta l’embrió. Aquest embrió pot ser el resultat d’una inseminació artificial o d’una fecundació in vitro i les gàmetes poden procedir de donacions de tercers o dels futurs pares (d’un d’ells o de tots dos). El procés exigeix que hi hagi un acord o contracte amb la dona gestant, que, amb plena i conscient capacitat de decisió, assumeix el compromís irrevocable de lliurar incondicionalment la criatura als futurs pares. Seran ells els que ostentaran plenament el paper de progenitors.

Al Canadà, a Austràlia i en alguns estats dels EUA aquesta pràctica està permesa només en cas que sigui amb finalitats altruistes. A Rússia o l’Índia, en canvi, ho està fins i tot si hi ha una compensació econòmica pel mig. A Espanya, com dèiem, la gestació subrogada queda fora del marc legal vigent. L’article 10 de la llei 14/2006 sobre tècniques de reproducció humana assistida estableix que serà nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb preu o sense, a càrrec d’una dona que renunciï a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer. A més, l’article recorda que la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució vindrà determinada pel part.

Ja sabem, però, que la llei no esgota totes les perspectives possibles. Ans al contrari. Com succeeix en tots els casos que afecten qüestions sanitàries i decisions relatives a la vida i la mort, l’existència d’un marc legal no liquida la qüestió. És el que té l’ètica.

A mitjans del 2015 un grup de conegudes juristes i filòsofes signaven un manifest que animava a no defallir davant de qualsevol tipus d’iniciativa per regularitzar els ventres. Sobretot perquè les dones no es poden llogar o comprar parcialment o totalment, com diuen que promou el “consum patriarcal”, que és el que al seu parer hi ha al darrere d’aquesta pràctica. Tanmateix, el manifest alerta que la maternitat per substitució és censurable perquè nega a les dones gestants el dret a decidir durant el procés d’embaràs.

A l’altra banda del debat se situen els que plantegen que si es desenvolupa una regulació clara i completa sobre les dinàmiques econòmiques permeses, les possibilitats de la dona gestant per decidir seguir o no amb l’embaràs durant el procés, els paràmetres necessaris de salut per a ella i l’embrió, i els protocols per clarificar les motivacions últimes de totes les persones implicades, els dilemes ètics que es deriven d’aquesta pràctica no tenen per què ser insuperables.

I sembla raonable. Si el risc és l’explotació de la dona com un recipient de part o la incapacitació de la persona per decidir en un moment concret què fa amb el procés que s’està duent a terme dins el seu cos, hi ha vies per acotar els riscos a nivells assumibles. Assumibles en tot cas per a la gestant, òbviament, què és qui ha de decidir sempre què fa o no amb el seu cos. Si la maternitat o paternitat ja no es regula exclusivament pel llaç biològic existent (què passaria aleshores amb l’adopció?), seria injust catalogar com a prostitució el fet que una dona decideixi dur a terme aquesta pràctica. Si és possible interrompre una gestació amb plena llibertat de consciència, per què no hauria de ser possible gestar un embrió aliè si també es fa de manera responsable?

Tant si la llei segueix censurant-la com si passa a regular-la, el cert és que el debat no es tancarà. I és bo que no ho faci, com passa amb les altres qüestions bioètiques, ja que amb això se’ns obliga a tots a no acomodar-nos en una posició predeterminada. L’important és aprendre a contraposar i considerar punts de vista contraris sense demonitzar ni excloure els que no els comparteixen. Un ideal exigent, sens dubte, però indicador d’una societat madura. Per això mateix tampoc seria desitjable fer de la gestació subrogada només una qüestió de dones. Seria una manera d’assumir que novament una diferència biològica evident i palpable (en aquest cas, el fet que qui gesta són les dones i no els homes) justifica l’exclusió del debat d’un segment de la població.