La mirada acrítica al passat
Des de fa unes quantes setmanes La Sexta ha estrenat un nou format amb Ana Pastor al capdavant. Es tracta de ¿Dónde estabas entonces?, un programa que mira al passat i revisa, any a any, l’Espanya constitucional. Començant pel 1977, cada setmana va avançant en el temps amb un recull impressionant d’imatges d’arxiu de l’època que serveixen per recordar grans esdeveniments i com van influir en la societat. El programa es desenvolupa en format de reportatge, amb la veu en off d’Ana Pastor fent el relat històric. De tant en tant, s’hi inclou alguna entrevista a persones vinculades als fets que s’estan recordant. Com tots els espais televisius que apel·len a la nostàlgia, acostuma a atrapar l’espectador. Revisitar a través de les imatges un seguit de contextos visuals i sonors estimula la memòria i activa la fàbrica de recuperació de records, i això enganxa a la narració. A més, l’estructura del programa contribueix a ordenar inputs mentals: poses data i context sociopolític a fets que et ballen pel cap i dels quals has desdibuixat la cronologia. De fet, el mateix títol ja t’obliga a situar-te a tu mateix respecte als fets que s’expliquen. Per exemple, poden parlar del moment en què s’aprova la llei de divorci a Espanya i, més enllà d’assabentar-se de què va suposar, permet a l’espectador comprovar com era el país quan tenia, posem per cas, sis anys.
¿Dónde estabas entonces? és una recuperació del passat col·lectiu. I inclou entrevistes interessants que duu a terme Ana Pastor amb un to més reposat. En l’última edició, per exemple, va ser interessant conèixer la primera dona a Espanya que va aconseguir el divorci i descobrir el nivell de desemparament que patien les dones en aquella època si no s’aixoplugaven en el matrimoni.
Malgrat tot, el programa antigueja a nivell de format. Si s’hagués fet deu o quinze anys enrere, tindria el mateix aspecte i tractament de continguts que té ara. És un tipus de format que sobretot les televisions públiques van explotar fa temps per treure rendiment als seus arxius audiovisuals. Que ara ho faci La Sexta no ha aportat res d’innovador ni cap element diferencial, ni tan sols a nivell d’imatge, realització o postproducció.
Gràcies al tipus de relat i a l’ús de la nostàlgia acaben fent que qualsevol temps passat, fins i tot etapes convulses, revisat tants anys després, quedi relativitzat perquè està superat. Hi ha una mirada acrítica del passat. La història s’aborda com un element contemplatiu i genera un confort amb el present. Traspua un cert orgull patri d’haver arribat fins on som. És significatiu que La Sexta faci ara un programa de revisió de l’Espanya constitucional, just quan una part del país la posa en dubte i estem en plena crisi de valors democràtics.