Mirar al mitjà i al llarg termini

1. Aldarulls. Diu Cynthia Fleury: “L’aspecte terrible d’aquesta crisi és que arbitrem entre diverses vulnerabilitats, que totes són, a mitjà o llarg termini, perjudicials. I aquests mitjans i llargs terminis els hem de prendre en consideració”. Això és el que es troba a faltar, i és el motor d’un malestar creixent del qual ens està fent prendre consciència un cap de setmana que ha estat mogut en diverses ciutats d’Espanya. No es tracta de magnificar els aldarulls d’aquests dies, es tracta només d’advertir del que pot passar si seguim en el simplisme de confrontar els interessos de la salut i de l’economia. Una àmplia majoria dona suport encara a les mesures anticovid. Però això no treu que la càrrega cada dia sigui més pesant. I es nota en l’ambient. Un estat d’alarma per sis mesos no ajuda a alliberar la incomoditat emocional. Al contrari, és posar en sordina qualsevol idea o il·lusió que la boira començarà a escampar. Diran que és un acte de responsabilitat que neix del realisme, però és també una renúncia a començar a obrir perspectives que facin la inclemència més suportable.

El covid ha estat un examen accelerat de l’estat de les autonomies. I ha evidenciat les seves limitacions. Una vegada més s’ha imposat la dinàmica d’un règim força descentralitzat en la despesa però molt centralitzat en la presa de decisions. I així va començar l’emergència: amb el govern espanyol prenent el control de la situació amb una estat d’alarma en versió dura. Tots tancats a casa: drets fonamentals anul·lats per decret. El corrent no va pujar de baix a dalt, per mirar d’articular complicitats, sinó de dalt a baix i sense concessions. Ara, en l’anomenada segona onada, amb un estat d’alarma més tou, la paraula passa a les autonomies, però la fluïdesa i la complicitat tampoc arriben. Forma part de la filosofia espontània dels polítics creure que mostrar-se autoritaris els fa forts. I hem entrat de seguida en la subhasta de mà dura. Alguns ja demanen el confinament total, mentre que altres, sempre pensant en com fer-se notar, i aquí Ayuso és l'estrella, es neguen a acceptar el que hauria de ser un principi elemental: a mateix nivell de risc, mateix nivell de limitació de drets. És grotesc que, amb taxes semblants de contagi, en uns llocs els bars i restaurants estiguin tancats i en altres, no.

2. Ressentiment. Aquestes discriminacions pesen. I afavoreixen el creixement del ressentiment. El que està aflorant ara –en forma de desigualtats selectives i abismals, perquè mentre uns s’enfonsen altres es disparen amunt- és el que ja estava latent i la pandèmia ha accelerat.

Evitar el confinament total hauria de ser un objectiu compartit, perquè porta la situació massa al límit. Però perquè fos possible hauria d’haver-hi més cooperació i complicitat. El problema de la política és que es mou massa entre els interessos econòmics i les baixes passions ciutadanes (gairebé sempre alimentades amb falses promeses de redempció), i s’oblida sovint que la dignitat dels ciutadans, davant de la vulnerabilitat, demana empatia. En aquest sentit, la meritocràcia, que és avui la ideologia que emana del poder econòmic, és demolidora: reconeix els que se’n surten i decreta com a culpables de la seva condició aquells a qui les coses no els van bé, i fa de la fractura social una fractura moral.

Hem vist els primers símptomes de violència al carrer i s’ha corregut a buscar l’estat major que la promovia. No tinc cap dubte que el patètic discurs negacionista de la pandèmia (un homenatge que es fan els ignorants a si mateixos) és gasolina per al carrer. Com també és evident que Vox i l’extrema dreta els donen marxa amb el seu discurs, per molt que hagin corregut a esborrar empremtes comprometedores. Però també hi ha agitadors professionals i radicals de totes les famílies i simples delinqüents comuns que han aprofitat per fer calaix. I si el malestar i la fatiga mental creixen, el ressentiment pot fer estralls. No n’hi ha prou amb demostrar que es pot confinar el personal. Cal saber estar, ja des d’ara, en el mitjà i en el llarg termini. És a dir, donar sentit al que es fa.