El vot exterior del futur
En l’esport de repetir eleccions Espanya no està sola aquest cop: un mes després del 10-N serà el torn del Regne Unit. La proposta espanyola per al vot exterior ha consistit en complicar la cursa d’obstacles i seguir enfonsant la participació abisme avall, per sota del 5%. En lloc de derogar el vot pregat, s’ha escurçat el calendari. Difícilment arribarà el vot de qui visqui fora d’Europa, perquè tot el sistema depèn del correu postal, i això vol temps.
Al Regne Unit, en canvi, conscients del poc marge, s’encoratja a delegar el vot –el proxy vote– per fomentar la participació exterior. Qui viu a fora pot nomenar un familiar o amic perquè voti en nom seu, només cal que es registri una setmana abans dels comicis. Espanya i el Regne Unit, tan a prop i tan lluny.
Justament el vot delegat s’ha proposat a la sessió d’anàlisi Com garantir el dret de vot de les persones residents a l’exterior, organitzada per l’Oficina de Drets Civils i Polítics. Acompanyada de la crucial derogació del vot pregat –que tots els partits prometen en va–, introduir la delegació de vot donaria oxigen a la democràcia, ja que faria créixer la participació exterior.
Mentrestant, sorprèn que cap partit s’hagi atrevit mai a presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Loreg, ara que està tan de moda anar al TC. Potser ja li va bé a l’establishment que un segment de ciutadania –més formada, menys exposada als grans mitjans espanyols i menys influenciable– no pugui votar. Ja fa anys que l’escabetxina de participació exterior ha demostrat que, en realitat, el sistema de vot pregat no només no garanteix el dret de vot, sinó que l’obstaculitza. A primer cop d’ull, el vot pregat podria infringir com a poc els articles 9.2, 14, 23 i 68.5 de la Constitució espanyola.
La vinculació entre vot pregat i vot electrònic en la qual insisteixen sempre les mocions del Parlament de Catalunya a l'hora de reclamar la derogació del sistema també és sorprenent, perquè una cosa és el procediment legal i l'altra una tecnologia. Que ningú s’equivoqui: la urgència a curt termini passa per derogar el vot pregat, que no funciona, i implementar el que ja funciona en altres països, com el vot delegat.
Seria agosarat llançar-se al vot electrònic, sobretot tenint en compte errors i polèmiques que encara cuegen, com els de les eleccions nord-americanes o, a més petita escala, les primàries de Ciutadans, de les quals ningú n’ha tret encara l’entrellat. ¿No ens hauria de fer reflexionar que països com França, Holanda o fa quatre dies Suïssa es fessin enrere per les deficiències ja patides o per manca de fiabilitat? Abans, la tecnologia ha de poder servir, per exemple, perquè els votants exteriors puguem comprovar si el nostre vot ha arribat mai a l’urna o no –via l’actual codi de barres del certificat de vot pregat hauria de ser possible.
Més enllà, ningú dubta que el futur del vot exterior passi pel vot digital per internet. Però sempre que es compleixin unes condicions sine qua non. Que el sistema de vot electrònic sigui totalment segur. És a dir: sense hackeig possible ni quan emetem el vot ni quan es comptabilitzi al final. Si fins i tot màquines ultrasegures de col·legis electorals dels Estats Units es van piratejar remotament, què no es pot fer amb els nostres mòbils o ordinadors de casa? Més condicions: que el vot electrònic sigui realment accessible i que una persona gran, amb discapacitat o no digitalitzada pugui votar sola. Que el vot sigui verificable per part de qui vota, i que alhora tot votant pugui ser verificat. I sobretot: que el sistema de vot electrònic sigui auditable pel poble. És a dir, que la Maria i el Joan Budó, de la Jonquera, que sempre han presenciat el recompte de butlletes de les meses a La Societat, puguin comprovar realment també el recompte digital. Avui els vots de paper dins de l’urna es poden recomptar tants cops com calgui davant la ciutadania. Però què hi ha dins les entranyes del famós blockchain? I qui ho sap interpretar? El dia que tots aquests requisits es compleixin, la ciutadania podrà respirar tranquil·la, no planarà cap ombra sobre el vot electrònic.
La pressa per implementar el vot electrònic s’entén: per costos, per ecologisme, per incrementar la participació exterior, per reduir l’abstencionisme juvenil... I quan arribi, encara ha d’aspirar a conviure un temps amb el vot tradicional com a sistema mixt fins que pugui volar sol. Ara la prioritat ha de ser eliminar el vot pregat, així com introduir la modalitat del vot delegat. I sí, esclar, permetre testar el vot per internet a petita escala, amb qui n’estigui informat i hi vulgui confiar. Això sí: encarregant-ho a empreses especialitzades i, si pot ser, de passada, evitant l’adjudicació a dit a Indra i altres sospitosos habituals, sense concurs públic, com passa just aquest 10-N. Postdata: ja no tornaran a llegir escàndols sobre els errors del sistema com la primavera passada, perquè Grande-Marlaska aquest cop fa firmar contractes de confidencialitat, imposant una llei de silenci per evitar filtracions que perjudiquin la reputació del govern –i la d’Indra.
Una altra qüestió és si la diàspora catalana, que s’ha duplicat els darrers deu anys, voldrà ser o no el conillet d’índies del vot electrònic. El 14,5% hem sol·licitat poder votar aquestes eleccions –l’11,9% que ja ho havíem fet per al 28-A ens estalviàvem excepcionalment el pas del prec–. Veurem quants vots arriben. Rascarem un minso 5% que pot fer ballar algun diputat. Però mirem el cens real: fins a 244.000 vots exteriors per a Catalunya –2,1 milions en el cas d’Espanya– poden capgirar totalment el resultat de qualsevol elecció. Una ciberinterferència en una compra online pot perjudicar particulars. Però un ciberatac, intern o extern, pot permetre a grups d’interessos apoderar-se de tot un país sense deixar-ne ni rastre. I, amb lleis de silenci, com combatre-ho? Qui farà de garant davant la manca d’ètica tant empresarial com política?