“Convivència sí, mesquita no”
Consultora de comunicacióAl carrer Japó de Nou Barris s’hi ha obert una mesquita. Realment no és una mesquita, és un oratori, un local a prop de la parada de metro de Via Júlia.
L’oratori es va inaugurar oficialment el divendres 27 d’abril i van anar-hi més de 200 persones, una mica com una festa de barri. Divendres és el dia sagrat en la tradició islàmica, el dia en què les mesquites estan més plenes i el dia en què la pregària és la 'jummu’a', la pregària en comunitat.
La història d’aquesta mesquita és llarga i la majoria de musulmans n’hem sentit a parlar en algun moment o altre. Durant l’últim any hi ha hagut cassolades per part de veïns i veïnes que no estaven gaire contents amb l’arribada d’un centre de culte per a musulmans al “seu” barri. Una de les mostres de rebuig que més em va cridar l’atenció va ser la d’un cartell en un balcó amb un missatge pintat: “Convivència sí, mesquita no”.
Em costa entendre el que li va passar pel cap a la persona que va escriure aquest cartell, i per què pensa que no hi pot haver convivència amb una mesquita o fins i tot pensa que hi pot haver convivència i rebutjar una mesquita. La convivència és el respecte pels veïns, siguin d’on siguin, practiquin la religió que practiquin.
Intentar invisibilitzar la religió dels veïns musulmans de Nou Barris, que al final és el que estava començant a passar amb el “debat” sobre la "mesquita", no ajuda a la convivència perquè genera que un grup faci callar l’altre, i així mai ningú pot estar còmode.
El rebuig a la mesquita de Nou Barris s’ha articulat al voltant de moltes excuses diferents, però al final ens ha mostrat una realitat que ens trobem moltes vegades a Catalunya: el gran debat veïnal que es genera a l’hora d’obrir un oratori per a musulmans. Aquest debat gira al voltant del desconeixement, de la percepció del musulmà com una persona que practica una religió que ve de fora i no una religió que ja forma part de la diversitat del país.
Aquest rebuig s’ha traduït en cassolades cada dia a les 21 hores del vespre. Posem que cada dia han estat deu minuts de cassolada. Al cap de l’any, això són 3.650 minuts, gairebé 61 hores. 61 hores de la vida d’algunes persones que han anat picant una cassola al carrer per evitar que s’obri una mesquita. Quants tes i cafès haurien pogut compartir amb musulmans per intentar entendre una mica millor el centre de culte contra el qual protestaven.
Per sort, la resposta de les associacions del barri ha sigut exemplar: des del primer moment s’han reunit amb els veïns i els han explicat el que farien. El centre com a tal està obert a tothom que tingui interès per anar-hi i les associacions contra el racisme i les que realment estan per la convivència han donat suport a les comunitats musulmanes.
Ara el centre de culte ja està obert. Per als musulmans i per als que no ho són. Amb el temps, s’entendrà que aquells que vulguin participar-hi ho podran fer lliurement i que aquells que no el volen no tenen per què veure’s afectats per la seva existència. Bàsicament com un restaurant qualsevol. No hauria de costar tant.
Amb tot, ens queda Nou Barris com a exemple del que ens espera els propers anys: la necessitat del diàleg, el suport de diferents moviments socials i, per desgràcia, la gent que seguirà rebutjant la diversitat.
