De quan Miró va conèixer Cruyff

Aquesta història gairebé oblidada va passar a París, el 9 d’octubre del 1974. L’un en tenia 81 i l’altre 27, i tots dos eren mundialment coneguts, encara que és més just dir que tots dos eren considerats uns genis i que és per això que eren mundialment coneguts. Perquè per arribar a la fama planetària en aquella època calia ser molt bo en alguna cosa. Mort Picasso l’any abans, el més vell ocupava el lloc de primer pintor mundial, i el més jove acabava d’entrar al hall of fame dels futbolistes, on l’esperava Pelé. L’un era artista i l’altre esportista, però de fet tots dos es dedicaven a la mateixa cosa: omplir el món de colors.

El fotògraf Horacio Seguí els va capturar ben bé com eren: l’ancià Joan Miró somriu amb el seu esguard il·lusionat de matí de Reis mentre encaixa la mà a un decidit Johan Cruyff disposat a parlar de tu a tu amb qui se li posi al davant, encara que es tracti de la història de l’art vivent. I situat entre ells, intentant no trencar la màgia del moment, hi veiem el més que probable artífex d’aquell rendez-vous, l’economista Armand Carabén, gerent del Futbol Club Barcelona, l’home que l’any abans havia rematat l’esgotadora negociació del traspàs del jugador de l’Ajax al Barça. Fa cara de pensar: “Acabo de presentar Joan Miró i Johan Cruyff. La vida és meravellosa”.

El 1974 va ser un any molt important per a Miró i per a Cruyff. I per al Barça. El pintor l’havia començat exposant al MoMA de Nova York i aquells dies de tardor era a París, a punt de clausurar la retrospectiva oberta des del maig al Grand Palais. Tres anys abans Miró ja havia donat a Barcelona el mosaic que ell i el seu amic Josep Llorens i Artigas havien col·locat en un immens pany de paret de la façana de l’aeroport del Prat, per donar “la benvinguda als que arribessin a Barcelona per l’aire”. Però, sobretot, ja només faltaven pocs mesos perquè el seu gran desig esdevingués realitat: que la seva obra tingués una casa a la seva Barcelona natal, a l’edifici que Josep Lluís Sert estava acabant de construir a Montjuïc en un solar cedit per l’Ajuntament. Sert i Miró eren amics des del 1937, quan van treballar plegats precisament a París, al pavelló de la República, al recinte que va aixoplugar el quadre El segador, perdut per sempre, la font de mercuri d’Alexander Calder -la còpia de la qual avui raja a Montjuïc- i l’atribolat Guernica de Picasso. Sert era professor a Harvard i Miró i ell es van intercanviar abundant correspondència amb tots els detalls que el pintor esperava trobar a l’edifici. Miró va dir al periodista Lluís Permanyer: “Veig el Centre d’Estudis d’Art Contemporani (CEAC) com a porta oberta cap al futur, d’intercanvi cultural internacional, amb la meva fe absoluta que Catalunya té un gran paper a jugar en el món de demà”.

Per la seva banda, el futbolista havia baixat d’un avió de la KLM procedent d’Amsterdam a l’aeroport del Prat el calorós migdia del 23 d’agost del 1973, amb tres Copes d’Europa i una Pilota d’Or a la maleta. Feia catorze temporades que el Barça no guanyava la Lliga i, sota la seva irresistible direcció, els blaugranes la van conquerir amb abundància de golejades, la més memorable de les quals va ser un 0-5 al Madrid, el 17 de febrer del 1974. Tres mesos més tard, Cruyff va portar la selecció nacional d’un país de tretze milions i mig d’habitants a la final d’un Mundial. Els holandesos van perdre contra els amfitrions alemanys per 2 a 1, però com el mateix Cruyff va repetir a partir d’aleshores: “A tot arreu del món on anava, tothom ens veia com si haguéssim sigut els veritables guanyadors [...] Tota la filosofia de com s’ha de jugar a futbol va quedar establerta en aquell Mundial, aquesta filosofia és vàlida avui i és molt simple: hi ha una pilota i la tenim nosaltres o la tenen ells”. No exagerava: “el futbol total” de la taronja mecànica comparteix l’Olimp amb el Madrid de Di Stéfano, el Brasil 70 de Pelé, el Milan de Sacchi i el Barça de Guardiola-Messi-Xavi-Iniesta. Precisament aquell mes d’octubre del 1974 Cruyff va rebre la Pilota d’Or del 1973, en un acte celebrat al Montanyà d’Aiguafreda (sí, el director de France Football Jacques Ferrand es va desplaçar fins al Montanyà per lliurar-li el trofeu), i en el terreny personal, pocs dies abans de fer-li les cinc esquerdes al règim al Bernabéu, Cruyff i la seva dona, Danny Coster, van tenir el seu tercer fill: el Jordi.

Alliberat dels dimonis de la victimització sistèmica gràcies a la grandeur del fitxatge de Cruyff, un barcelonisme insòlitament guanyador es va llançar al carrer per recuperar tota l’autoestima perduda. L’electricitat per la victòria corria en paral·lel al pessigolleig intuïtiu que Franco era un vell decrèpit i l’imminent fet biològic portaria per fi la llibertat. Tothom a Canaletes. Aquella Lliga del 74 va conèixer les primeres formes de marxandatge modern. Cruyff va fer anuncis de la loció per als cabells Kerzo, de la roba interior Jim i de pintures Bruguer, i els jugadors van gravar la cançó Azul y grana per celebrar el campionat i el resultat el va cantar la Trinca: “Ara, als culers de veritat, ja ens han fet gastar els bitllets, comprant llibres, ninotets, pòsters, discos dedicats, pintures i calçotets. Mentre ragi la mamella ens voldran fer fer el titella i arribaran a inventar-se desodorant per l’aixella que porti els colors del Barça”. I així, enfilats en un núvol d’eufòria que els més joves no havien conegut mai, va ser com els barcelonistes van començar a celebrar, aquell octubre del 1974, el 75è aniversari del club.

“Una bandera ens agermana”

“Una bandera ens agermana” El 1974 va viure una explosió d’identitat blaugrana en una Catalunya que havia rebut 1,6 milions d’immigrants entre el 1960 i el 1975. “ Ecorta, tú, avui chuga el Fucté” és la versió xarnega de l’’“Escolta tu, avui juga el Fusté” que va sentir Vázquez Montalbán que deien un dia de partit. I és que al Camp Nou hi cabia tothom. Els socis de sempre van aprendre a seure més junts per compartir seient amb els nous catalans. Presidit pel fabricant Agustí Montal i Costa, el Barça era el gresol on es fonien origen i destí d’acord amb la lletra del Cant del Barça (i no pas himne, que tenia regust uniformat), estrenat el novembre del 1974. Josep Maria Espinàs va deixar-hi les instruccions per a la barreja, en un dels versos més senzills i més reeixits del folklore català contemporani: “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, una bandera ens agermana”. Certament, va ser obligat que la directiva del Barça es posés el jaqué i anés a El Pardo a complimentar el dictador (el vicepresident primer Raimon Carrasco, fill de l’afusellat fundador d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera, no hi va voler anar), i l’acte oficial d’obertura del 75è aniversari va ser presidit pel capità general de la quarta regió militar i veterà de la División Azul Salvador Bañuls Navarro. Però al Camp Nou, els avisos de la megafonia ja sonaven en català, i amb Franco de cos present, el 1975, el club va enviar al príncep Joan Carles un telegrama en què li desitjava “ un futuro de convivencia pacífica y democrática que su alteza real representa ”.

El 1974 París ja havia cedit la capitalitat cultural mundial a Nova York, però per a molts catalans i espanyols França encara era el port de salvament de la repressió política i cultural del franquisme. Miró no va comparèixer a la inauguració del mosaic de l’aeroport del Prat quan va saber que l’acte havia de ser presidit per un general, el ministre de l’Exèrcit de l’Aire, al qual va enviar una carta en què lamentava que uns problemes de salut (inexistents) li impedissin volar a Barcelona. I Cruyff va comminar el funcionari del Registre Civil de Barcelona a inscriure el seu fill com a Jordi, tal com constava als papers de la partida de naixement holandesa, en una època en què els nens eren Jorge als papers i Jordi en la intimitat.

Què hi feia Cruyff a París el 9 d’octubre del 1974? Formava part de l’expedició del Barça que hi havia anat a jugar un partit amistós organitzat per l’USJSF (Syndicat des Journalistes Sportifs) contra un combinat del PSG i del Reims. El Barça somiava amb tornar al Parc dels Prínceps el maig del 1975, a la final de la Copa d’Europa, i amb un punt d’impaciència per lluir-se a l’escenari internacional va fer servir París de caixa de ressonància. I ho va aconseguir, perquè el partit va ser una exhibició blaugrana davant de 46.734 espectadors. Les cròniques franceses del dia assenyalaven: “No hi va haver minuts de tempteig: només s’havien jugat quatre minuts quan una centrada de Manolo Clares va trobar Hugo Sotil, el peruà va driblar quatre jugadors i va passar la pilota a Johan Cruyff, que va obrir el marcador. Només hi ha un equip sobre la gespa”. Van acabar 1-5 (dos gols de Cruyff, dos de Marcial i un d’Heredia). No tot va ser tan bonic: l’estrella del combinat local, l’argentí Carlos Bianchi, va rebre una entrada esgarrifosa del central blaugrana Gallego (la premsa francesa la va qualificar d’atemptat) que li va causar una triple fractura de tíbia i peroné.

Aquell 9 d’octubre el Barça va anar del Camp Nou al Prat, va aterrar a Orly i abans de jugar al Parc dels Prínceps l’autocar de l’expedició va fer una aturada al Grand Palais per visitar l’exposició de Miró. Josep Maria Minguella, que va formar part del grup com a tècnic ajudant de l’entrenador Marinus Michels, explica: “En aquella època, als jugadors no se’ls donaven gaires explicacions”. Es veu que l’obra de Miró els va resultar xocant i no van faltar comentaris com “Això també ho faig jo”. La retrospectiva havia sigut muntada pel poeta, crític d’art i autor dels catàlegs raonats de l’obra mironiana Jacques Dupin. Miró va voler que els visitants es trobessin primer amb l’obra més recent i anessin avançant en sentit cronològic invers fins a acabar davant la producció dels anys de joventut. Abans de marxar del Grand Palais, tota l’expedició blaugrana es va retratar sota un immens tapís de llana que poques setmanes més tard seria embarcat cap a Amèrica. La seva destinació final era el World Trade Centre de Nova York. Miró havia rebut l’encàrrec de l’autoritat portuària de Nova York i Nova Jersey per produir una gran peça de decoració per al vestíbul de la planta baixa de la Torre 2, i, amb la col·laboració del tapisser de Tarragona Josep Royo, va confegir un tapís de sis metres d’alt, onze de llarg, quatre tones de pes i fils del gruix d’un dit, que reproduïa un oli sobre tela preparatori que avui es conserva a la Fundació Miró de Barcelona. Aquell tapís ja no existeix. Es va perdre per sempre a les 9.59 del matí de l’11 de setembre del 2001, quan hi van caure a sobre les 110 plantes del gratacel a causa de l’impacte d’un avió d’American Airlines pilotat per terroristes d’Al-Qaida.

Complicitat amb els intel·lectuals

ComplicitatPoques vegades va tenir tan sentit com al 1974 l’expressió del president Narcís de Carreras i Guiteras “el Barça és més que un club”, pronunciada en el seu discurs de presa de possessió del gener del 1968. L’entitat va abraçar amb valentia la causa de la democràcia que s’albirava i de la catalanitat que la dictadura reprimia, de manera que la intel·lectualitat de l’època es va associar als colors blaugranes sense complexos. Miró, Tàpies, Oriol Martorell, Ros Marbà, Alexandre Cirici, Avel·lí Artís Tísner, Espinàs, Jaume Picas, Manuel Valls Gorina i Manuel Vázquez Montalbán són noms lligats a aquell assaig general de normalitat política. Els ideòlegs rere l’operació van ser uns quants, des de Francesc Sanuy a Jaume Rosell, passant per Josep Maria Cadena i Joan Ainaud, però l’home que va coordinar tots els esforços va ser Armand Carabén. En una entrevista de l’època va declarar: “Sí que es diu que el Barça fa política, però això deu ser degut, més aviat, a deficiències de la nostra vida col·lectiva que no pas a excessos del club”.

De Carabén és la carta del 28 de febrer del 1974 a Joan Miró, on li deia: “El nostre comú amic Dr. Viladás m’acaba de fer saber la vostra acceptació per fer el cartell commemoratiu del 75è aniversari del club. No podeu imaginar l’alegria que la notícia ha produït en aquesta casa i com us agraïm la vostra col·laboració inestimable. Estic segur que els milers i milers de seguidors d’aquesta entitat tan íntimament lligada a la història contemporània de Catalunya valoraran en tot el que mereix el fet que els vostres màgics pinzells donin el símbol de la commemoració. Avui mateix us envio la samarreta del club tal com m’indica l’amic Viladás. Us repeteixo el goig i l’agraïment meu i del club, saludant-vos ben afectuosament i restant incondicionalment a la vostra disposició”. El Barça va pagar dos milions i mig de pessetes al Centre d’Estudis d’Art Contemporani de Miró. L’esposa de Carabén, Marjolin van der Meer, recorda: “La idea del cartell va venir pel contacte de l’Armand amb la sala Gaspar, perquè el galerista era íntim amic nostre i va insistir que seria una bona idea”. Després del partit de París hi va haver festa privada. Hi van assistir el president del Barça Agustí Montal, Miró i la seva dona Pilar Juncosa, els mecenes Aimé i Marguerite Maeght (que també havien fet construir a Sert la seu de la seva fundació a Saint Paul de Vence), l’escultor Alfaro, el fundador d’Òmnium J.B. Cendrós i la Marjoline i el seu marit, Armand Carabén.

Cruyff va anar a veure l’obra de Miró a l’octubre, i Miró va anar a veure el Barça de Cruyff al novembre, en l’amistós de celebració del 75è aniversari que l’equip blaugrana va jugar contra la selecció de la República Democràtica d’Alemanya: al pròleg del matx, 3.500 cantaires pertanyents a 78 corals de Catalunya, dirigits per Oriol Martorell des d’una trona instal·lada al cercle central, van estrenar el Cant del Barça, que encara avui és una de les primeres cançons que aprenen els nens i nenes d’aquest país. Miró va assistir al partit convidat a la llotja, i va firmar al llibre d’honor de l’entitat.

Danny Coster va estar absent d’aquella i de moltes altres festes de l’època. Acabava de ser mare del Jordi i tenia dues filles més, la Chantal, de cinc anys, i la Susila, de dos. La Marjoline i la dona de l’entrenador Michels, també holandeses, la van ajudar tant com van poder al pis dels Cruyff, al carrer Cavallers, mentre el Johan anava pel món liderant els èxits del Barça i de la selecció d’Holanda. Avui la Danny continua defugint parlar en públic, però en privat explica: “El trobo a faltar molt, al Johan” [mort el març del 2016]. I el recorda “sempre positiu”.

Carabén va presentar Miró i Cruyff a París. Aquest dimecres farà 45 anys.