“Mitad y mitad, lo de aquí, lo de Barcelona”

A la dona de l’actual alcalde de Barcelona li van demanar ( La Vanguardia, 22 de maig del 2007): “ ¿En casa hablan catalán o castellano? ” I ella va respondre: “ Mitad y mitad, lo de aquí, lo de Barcelona ”. Quines llengües es devien trobar els visitants supermoderns del Mobile World Congress? ¿Els barcelonins barregen les dues llengües indistintament, com augurava l’esposa de l’aleshores candidat a alcalde? O és Barcelona un gresol castellanitzador, com la veuen molts de Vic quan “hi baixen”? O, en canvi, ¿és Barcelona la ciutat que ha salvat la llengua del país, donant-li prestigi i glamur urbanites?

La vida sempre té molts matisos i hi ha moltes Barcelones: des del ric i espaiós Pedralbes, on viuen les classes corporatives i on gaudia d’un casalot la infanta Cristina, como una barcelonesa más, fins a la bigarrada Ciutat Meridiana, amenaçada per l’atur i els desnonaments... Les diferències socials entre els districtes i barris són profundes: així, per exemple, un 60% dels habitants de Sarrià - Sant Gervasi tenen estudis superiors, mentre que sols un 13,7% dels que viuen a Nou Barris han pogut passar per la universitat.

Lingüísticament també hi ha moltes Barcelones. Les dades de l’Enquesta de Serveis Municipals 2014 ens en proporcionen una fotografia que, tot i un poc matussera, val la pena valorar. Aquesta enquesta demana quina és llengua habitual dels barcelonins, una pregunta de mal respondre (un servidor parla en castellà al dentista perquè li fan por la factura i la càries, en català i en castellà amb la dona de fer feines, en anglès amb el paki del badulaque de la cantonada i sempre en català als pesats que, per telèfon, m’ofereixen unes increïbles tarifes de mòbils). En el conjunt de Barcelona un 55,5% dels 6.000 enquestats afirmen fer servir habitualment el castellà, i un 40,3% el català. La ciutat on domina el català segueix fonamentalment la línia del que de petits anomenàvem “tren de Sarrià”, una Barcelona de classes mitjanes, mitjanes-altes: a Gràcia, un 54,4% utilitzen habitualment el català, i a Sarrià - Sant Gervasi un 51,3%. En canvi, domina el castellà als districtes on van arrelar les grans immigracions espanyoles dels seixanta (Nou Barris té un 76,6% d’ús habitual del castellà) i on han aterrat les darreres immigracions extraeuropees (Ciutat Vella té un 64,5% d’ús del castellà com a llengua habitual, i un 14,4% d’ús d’altres llengües, el més alt de tota la ciutat).

El percentatge de barcelonins que entenen el català ja és altíssim, un 94,9%, però saber-lo parlar és una altra història. Els percentatges més elevats de ciutadans de Barcelona que saben parlar el català es troben novament als districtes de Gràcia (86,3%), Sarrià - Sant Gervasi (84,1%) i les Corts (83,4%), mentre que són més baixos a Nou Barris (65,2%) i sobretot a Ciutat Vella (55,4%). Per descomptat els percentatges de domini del català escrit són encara més minsos: sols un 57,3% del total de la població afirma saber escriure en català (només un 40,6% a Nou Barris i encara menys a Ciutat Vella, amb un 34,5%...)

L’enquesta de l’Ajuntament també demana sobre els coneixements de l’anglès. Les respostes donen uns percentatges de coneixement que em semblen inversemblants. La mitjana de la població que afirma entendre la llengua d’Obama assoleix un 50,2%, i la dels que la parlen, un 42,6%. Una vegada més els rics tenen més instrucció: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi un 60,9% afirmen saber parlar en anglès, aquest percentatge és de sols un 25,7% a Nou Barris.

Aviat vindran les eleccions municipals a Barcelona i per descomptat es parlarà d’atur, d’urbanisme, de transports, de seguretat... Davant d’aquests temes, el domini de llengües sempre semblarà un tema secundari. Però jo no l’oblidaria. Encara falta que la majoria de barcelonins arribi a poder parlar i escriure el català amb normalitat, a tots els barris sense excepció. Falta un domini real de llengües estrangeres. Falta atenció multilingüe als serveis socials i als serveis per als visitants... Si Barcelona es castellanitzés, com ha passat a València, bona part del país també ho faria, com peces de dòmino.

Mentrestant, un home subsaharià -pell bruna, cos fornit, repenjat i amb un got de cartró a la mà on recull de mica en mica unes monedes- cada dia demana almoina a la cantonada Verdi-Astúries i demostra conèixer la situació sociolingüística d’on es troba, al barri de Gràcia, el rovell catalanoparlant de la ciutat: amb persuasió repeteix suaument, gairebé murmurant perquè ho sentim els vianants, apressats: “Bon dia, bon dia”.