El mite suec
L’excepcionalitat sueca s’ha anat complicant a mesura que avançava la pandèmia. Des de l’arribada del coronavirus a Europa, els suecs van apostar per la immunitat de grup i la responsabilitat individual; per les mesures de precaució recomanades, no imposades; amb escoles de secundària tancades i les reunions de més de 50 persones prohibides, però amb la confiança que el seny i el distanciament, que ja marca les relacions socials, actuarien de dissuassors; amb botigues i negocis oberts però optant pel teletreball sempre que fos possible.
Com escriu la periodista alemanya Marlene Riedel, que va viure a Suècia durant anys, la crisi del coronavirus ha fet “de lupa que engrandeix les més petites diferències entre països: pel que fa a governança, organització social i actituds”. I els suecs es van sentir reconfortats en la diferència, en una Unió Europea on d’entrada cada país va actuar pel seu compte i apostant pel replegament. Opinadors suecs valoraven positivament a la premsa que el país no hagués entrat en la histèria dels països del sud i demanaven a Europa que “deixés als suecs fer de suecs”. La politòloga Gina Gustavsson -com altres historiadors i editorialistes- denunciava en un article al diari britànic The Guardian el “coronanacionalisme” que ha envaït una part de la població sueca.
Però l’evolució de la pandèmia no ha anat com calculaven els experts que assessoren el govern de centreesquerra del primer ministre Stefan Löfven. Segons les dades de l’agència de salut pública sueca, la taxa de mortalitat per càpita en aquest país, entre el 12 i el 19 de maig, va arribar a ser la més alta d’Europa. I, en canvi, només una part molt petita de la població (al voltant del 7%) ha desenvolupat anticossos, molt per sota del 25% que havien previst les autoritats sanitàries del país. Tot i que el global de víctimes del coronavirus per milió d’habitants a Espanya, Itàlia, França o el Regne Unit supera la mitjana sueca, la progressió de les últimes setmanes ha alarmat, sobretot, la resta de països escandinaus. La mitjana sueca és sis vegades més alta que la de Noruega o Finlàndia. Les crítiques a l’estratègia del seu veí nòrdic han anat pujant de to i el govern de Löfven comença a patir per la imatge del país. En una compareixença davant la premsa estrangera, el primer ministre insistia aquesta setmana que l’estratègia sueca no ha estat tan diferent de la de la resta de països de la Unió i reconeixia errors greus en la protecció de la gent gran.
El 90% de les víctimes mortals de covid-19 a Suècia tenien més de 70 anys. Mentre una part de la societat retreu ara al govern la desprotecció de les llars d’avis, l’extrema dreta sueca s’ha afanyat a vincular les morts a les residències al fet que hi hagi més immigrants treballant-hi, cosa que alimenta la xenofòbia i obvia les retallades de recursos i personal que en els últims anys havien precaritzat el sector. La lupa del coronavirus ha destapat abusos i febleses. La premsa sueca ha revelat ara que algunes autoritats locals van amenaçar els treballadors de les residències per mantenir els contagis en secret.
Diu Anders Tegnell, el científic que compareix cada dia davant els suecs per informar de la pandèmia, que hem de trobar la manera de viure amb el virus, però ho hem de fer, encara, sense respostes concretes. El mite de la singularitat sueca és tan incert com el de la immunitat de grup.
