Mocadors per a tots

No us mentiré: crec que les seccions del Barça s'haurien d'autofinançar. No és bon negoci abocar 30 milions cada any al Palau -sobretot tenint en compte les minses assistències que registra- no és just per als competidors que no tenen el matalàs econòmic d’un equip de futbol. Però si aquest és el model de seccions que prefereixen majoritàriament els socis del Barça, com a mínim fem-ho bé. I el plantejament de la temporada actual és un desastre. De llarg, el pitjor moment de l’era moderna del bàsquet culer. L’estrena del nou model enunciat per Albert Soler deixa, de moment, un bagatge lamentable: 20 derrotes en 42 partits oficials. La dinàmica és tan dolenta que fins i tot Tyrese Rice, en teoria l’emblema del nou projecte, sembla cada dia més mal jugador.

La millor prova que les coses no rutllen és la decisió insòlita de sancionar econòmicament la plantilla -i l’entrenador- per baix rendiment. D’entrada, s’ha de dir que la institució no s’hauria plantejat una mesura similar al vestidor de futbol ni tan sols en el cas que baixessin a Segona. I, sobretot, ha sigut una idea de bomber. La derrota d’ahir ja no ve d’aquí perquè l’equip estava virtualment eliminat, i tampoc no és transcendent que fos davant el cuer, que havia perdut tots els partits fora de casa. La lògica diu que si un equip pot rebre primes per bons resultats, també hauria de poder ser multat, però el fet evident és que els jugadors blaugranes no van jugar esperonats sinó absolutament tenallats per l’ansietat. A la Llotja -Soler, Rodrigo, Raventós- diuen que busquen solucions, però fa por si ha de ser com l’última. Entenc que al Barça li han marxat jugadors importants com Satoransky i Abrines a la NBA, i que ha tingut mala sort amb les lesions, que han obligat a apedaçar la plantilla. Però qui hagi sigut l’encarregat de parir-la i de buscar els recanvis -Holmes, Renfroe, Faverani, Diagne, Munford- també hauria de ser multat i no multador. La prioritat del nou model hauria de buscar jugadors que la graderia pugui identificar, bé perquè són de casa o perquè són de qualitat indiscutible.

Hi ha dies que m’imagino Xavi Pascual i Joan Creus -les víctimes del curs passat- acaronant un gatet allà on siguin, i hi ha dies que pateixo per Bartzokas, que agonitza a la banqueta i que no crec que sigui culpable del bunyol de plantilla que li han parit. De moment, el públic que va anar ahir al Palau va dictar sentència: mocadors per als multats i per als multadors.