La poesia moderna i genuïna d’Edna St. Vincent Millay

Barcelona“Conec el rostre i també la llengua de la Falsedat, / melosa amb unció, versemblant amb traïdoria, / amiga dels homes, entre els quals no m’he comptat, / que al somriure d’ella deuen el crèdit de cada dia”. Amb aquesta força arrenca un dels sonets d’Edna St. Vincent Millay del llibre Una entrevista funesta (1931), ara traduïts per Marcel Riera -respectant la rima i el ritme originals- i inclosos en l’impecable antologia L’amor no ho és tot, publicada a Quaderns Crema. “A Una entrevista funesta la veu pròpia i inconfusible de Millay brilla com mai abans -comenta Riera, que acaba de guanyar el premi Pollença de poesia amb Altres veus (El Gall) i fa cinc anys es va emportar el Carles Riba amb Llum d’Irlanda (Proa)-. Gran part dels sonets d’aquest llibre són demolidors, ja sigui pel mestratge que va assolir com per la contundència dels versos de l’autora”.

Riera va descobrir la poesia d’Edna St. Vincent Millay a través d’un volum de la Norton Anthology of American Literature. Nascuda el 1892 a Maine en una família humil -la mare era infermera i el pare mestre d’escola-, va aconseguir ser acceptada al prestigiós Vassar College el 1913, i un cop graduada es va instal·lar a Nova York, on va viure, entre altres llocs, a la casa més estreta de Bedford Street, al número 75 1/2. “Era molt, molt pobra, però molt, molt feliç”, va dir l’autora més endavant, recordant aquells anys de joventut en què va escriure bona part dels poemes de Renaixença (1917) i Unes quantes figues entre els cards (1921), llibre polèmic per la visió desenfadada de l’amor: “Sí, jo dimecres t’estimava, / i no n’has de fer re. / El dijous ja no t’estimava... / i també és cert. I què?” Millay estima la forma i alhora diu coses sentides -diu Riera-. En els seus versos hi ha bellesa i veritat”. Riera assegura que la seva obra, de la qual ha seleccionat un centenar de poemes, és “moderna i genuïna”, i recorda que va ser molt coneguda a la dècada dels 20. A més de ser reconeguda amb el premi Pulitzer el 1923, “era una estrella que venia desenes de milers d’exemplars dels seus llibres” i tenia “una vida heterodoxa i escandalosa, canviant sovint de parelles, que tan aviat eren homes com dones”. El seu últim recull, La collita és meva, va arribar l’any 1954, quatre anys després de la seva mort: “Hi ha coses fosques, o pensen que ho són. / Però, comparades amb mi, / totes les coses aconsegueixen lluir / perquè les vegin, tant li fa quan i on”.